21/07/2022

El PSOE (i el PSC) més sanchista

2 min
Pedro Sánchez en una imatge d'arxiu durant la segona jornada del debat de la nació al Congreso.

Pedro Sánchez no dona treva. El president espanyol i líder del PSOE està decidit a fer oblidar la sotragada andalusa davant un PP embalat. Primer va treure el màxim partit i crèdit personal de la cimera de l'OTAN, presentant-se com l'amfitrió perfecte i el soci fiable per a Biden i l'Europa anti-Putin. Després va aprofitar el debat de política general per fer un gir a l'esquerra i aplacar així la incomoditat dels seus socis de Podem. Tot seguit va reactivar la taula de diàleg i les relacions amb Pere Aragonès per assegurar-se una mínima sintonia amb ERC. I ara anuncia un enfortiment de la simbiosi entre Moncloa i partit, amb la creació d'un nucli dur de 9 noms format bàsicament per ministres i veterans. Per si algú encara en dubtava, el PSOE és cada cop més sanchista i Sánchez és cada cop més fort. O, si més no, com més va més s'envolta d'un entorn supercohesionat. No vol fissures. I encara podria provocar una crisi de govern al setembre per acabar de perfilar un executiu que li doni màximes garanties, no ja de supervivència, sinó de reforçament estratègic i ideològic.

I per què, tot això? Vista l'empenta del PP de Feijóo, Sánchez s'està preparant per presentar batalla a la tardor. Li urgeix recuperar terreny a la dreta suposadament moderada del nou líder popular. Aspira, doncs, a tenir un segon tram de la legislatura ascendent. Com que les turbulències econòmiques no ajuden i, en el millor dels casos, només s'allargaran, necessita que govern i partit vagin perfectament alineats per arribar sense més ensurts a la presidència de la UE (Espanya l'ostentarà del juliol al desembre del 2023), i llavors, sota l'efecte d'aquest mandat, convocar eleccions. Aquest és el pla per barrar el pas una dreta rearmada.

Un pla dins el qual està per veure com trampejarà la qüestió catalana, sempre incendiària: la dreta piròmana la té com la seva munició preferida. En tot cas, està clar que la té present perquè els seus catalans, els del PSC, estan més representats que mai tant en l'executiva del PSOE (amb cinc noms, inclòs el mateix Miquel Iceta) com en el sanedrí dels 9, on a més d'Iceta també hi ha Eva Granados, que alhora és la portaveu socialista al Senat. A més, Sánchez manté una estreta sintonia amb Salvador Illa, que, tot i no estar en cap dels dos grups, té línia directa amb el president espanyol. O sigui: el PSC mai havia estat tan influent en el PSOE i alhora mai havia depès i s'havia lligat tant a la sort del socialisme espanyol.

El sanchisme s'ha convertit, doncs, en una màquina de poder molt ben greixada. En termes estratègics, no hi ha dubte de la seva habilitat. Una altra cosa és la seva credibilitat en termes de visió i projecte de país: de fet, els tombs de Pedro Sánchez –recordem que va passar de voler governar amb Albert Rivera a fer-ho amb Pablo Iglesias– no han fet més que alimentar l'aplaudiment dels estrategs i alhora generar dubtes sobre quin és realment el seu rumb polític. El pragmatisme és una virtut fins que, a força d'abusar-ne, esdevé un defecte. Sánchez té partit i té govern, el que no està tan clar és quin país té al cap. Començant, per exemple, pel model territorial.