Pujada de l'SMI o voluntat de recaptar més?
L'anunci de la pujada del salari mínim interprofessional (SMI) en 50 euros fins a arribar als 1.184 euros bruts al mes en 14 pagues ha vingut amb una sorpresa incorporada: resulta que per primer cop una part dels seus receptors hauran de tributar a Hisenda, cosa que mai havia passat. Les anteriors pujades de l'SMI sempre venien acompanyades d'ajustos en el mínim exempt per evitar que l'IRPF es mengés una part de l'augment. En aquesta ocasió es calcula, però, que un 20% dels receptors, mig milió de persones a tot l'Estat, sí que hauran de pagar una part d'aquests diners a Hisenda. En concret, es tracta dels solters sense fills, que en funció de la comunitat autònoma de residència hauran de tornar a Hisenda fins a la meitat de l'augment, com és el cas de Catalunya. És a dir, a diferència del 80% restant, el seu augment real podria rebaixar-se fins als 25 euros mensuals.
La decisió ha provocat la indignació de Sumar i, curiosament, també del PP, que hi veu una prova de la voracitat recaptatòria del govern espanyol. La ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, no ha volgut ni tan sols negociar la qüestió, segons denuncia la titular de Treball, Yolanda Díaz. Fent uns números ràpids es pot comprovar que amb la pujada de l'SMI el govern espanyol ingressarà uns 2.000 milions extres (provinents dels salaris que han de pagar les empreses), una xifra que vindria a compensar la pèrdua de l'impost a les grans empreses energètiques, tombat per Junts i el PNB, i que resta 3.000 milions a les arques públiques.
Tot i això, en aquest cas s'està gravant les rendes més baixes, motiu pel qual resulta una mesura poc redistributiva i contrària als valors que el govern progressista de Pedro Sánchez afirma defensar. I és que per molt que aquest sigui un govern que fa bandera, amb raó, de la necessitat de pagar impostos, obvia que la redistribució també es pot fer per la via de la baixada impositiva a les rendes baixes i mitjanes. Aquesta falta de flexibilitat, o fins i tot dogmatisme, ja es va veure en el seu dia amb la negativa a acceptar mesures com la deflactació de l'IRPF per compensar l'impacte de la inflació en els contribuents, que Sánchez i Montero identificaven com una mesura de dretes encara que alguns barons socialistes, com Ximo Puig, la van portar a la pràctica.
Realment, s'entén poc que el govern espanyol permeti que aquesta polèmica enteli el que és un dels seus principals actius, que és haver demostrat que apujar salaris, a través de la palanca de l'SMI, no destrueix llocs de treball, sinó al contrari: dinamitza l'economia perquè fa augmentar el consum intern. Es podrà argumentar que 25 euros al mes no fan a ningú més pobre ni més ric, però no es tracta d'això, sinó de saber quin missatge s'està llançant a la població. I aquí no queda clar si, amb l'excusa d'ajudar els segments més desafavorits, no s'està buscant també augmentar la recaptació de l'Estat. En aquest sentit, Montero hauria de mostrar-se més generosa i, sobretot, més hàbil políticament per no convertir un trumfo en una derrota.