10/06/2023

Què fem amb els sensellar?

A Catalunya es calcula que hi pot haver entre 5.800 i 7.000 persones sense llar, però ni tan sols en tenim la xifra exacta. És una realitat enquistada en moltes ciutats de Catalunya, sobretot als principals nuclis urbans. Les crisis encadenades del 2008 ençà han resultat fatals: el nombre de persones que viuen al carrer ha anat creixent. Al contrari del que comunament es pensa, no tots són drogoaddictes, rodamons o petits delinqüents. Hi ha força persones que simplement de cop s'han quedat sense recursos i sense xarxa d'amics i familiars, i que, per tant, gairebé sense adonar-se'n es troben vivint a la intempèrie. En aquest diari en donem exemples tristos. També hi ha afectats per malalties mentals. A tot aquest col·lectiu divers, les polítiques públiques normalment els atenen oferint-los menjar o higiene, però no un lloc on viure, que és el que, de fet, més necessiten. El problema de l'habitatge és tan greu a Catalunya que els que han tocat fons queden els últims de la cua: per davant seu passen els desnonats o les famílies vulnerables. Els que ja han caigut al pou són atesos, però a ben pocs se'ls proporciona aixopluc.

Les administracions no acaben de sortir-se'n. El Govern ha concebut un interessant marc d'acció d'abordatge del sensellarisme que, sobre el paper, és molt complet, però la seva aplicació té alguna llacuna: en concret, els 8 milions pressupostats el 2022 per a aquest fi específic (proporcionar habitatge a persones sense llar) es van acabar gastant per a altres necessitats socials urgents. El pla tenia en total 25,3 milions. Aquest 2023 el pressupost per a habitatge és de 8,8 milions (cal esperar que aquest cop sí que es destinin a pisos per a persones sense llar) i el total és de 29,6 milions. Per la seva banda, només l'Ajuntament de Barcelona ja es gasta 43 milions anuals en persones sense llar.

Cargando
No hay anuncios

Puntualment, sí que hi ha bones experiències, en especial a través del programa Housing first, una metodologia d'intervenció social per a persones sense llar per la qual, com el seu nom en anglès indica, “la casa és el primer” i després s'aborden problemes com les addiccions, l'exclusió social i la falta de feina. L'èxit del housing first és ni més ni menys que del 75% al 80%, sobretot en persones especialment marginades que fa anys que viuen al carrer. El cost públic per persona i any pot rondar els 20.000 euros. Però, ara com ara, aquest programa només està funcionant en 35 localitats catalanes, el 9,65% del total. Destaca l’aposta que n'han fet Barcelona, Lleida i Badalona.

En conjunt, tant per a aquesta proposta com per a altres modalitats, falten pisos o hotels socials i falten, també, recursos per fer l'imprescindible acompanyament social dels sensellar als quals es proporciona un lloc. Sense fer-ne un seguiment, hi ha un perill evident que la cosa no funcioni. És possible acabar amb el sensellarisme si hi ha continuïtat i recursos suficients en les polítiques.