Pederàstia a l'Església: la punta de l'iceberg
Després de dècades de silenci, finalment l'Església catòlica espanyola assumeix explícitament la seva responsabilitat en els abusos sexuals a menors, i ho fa de la mà, i sota la lupa, de l'Estat. En concret, sota la vigilància i mediació de la institució del Defensor del Poble. Ja era hora. Més val tard que mai. Hi ha moltíssima feina a fer. Això hauria de ser només el començament i l'Església hauria de ser la primera interessada a anar fins al final.
Sense l'impuls i l'explícit mea culpa institucional de l'anterior papa, Francesc, que va demanar actuacions clares a la jerarquia, una línia que està seguint Lleó XIV, segurament no s'hauria fet el pas. L'acord presentat aquest dijous entre el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, i els presidents de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Luis Argüello, i de la Conferència Espanyola de Religiosos, Jesús Díaz Sariego, és important i per descomptat és benvingut. Però ha costat molt. Massa. Pel camí ha quedat una llarga i espessa ombra de silenci, una pràctica permanent d'anys i anys consistent a amagar les vergonyes i, per tant, un conscient encobriment de delictes i un no menys conscient abandó de les víctimes menors d'edat, a les quals s'ha escamotejat la justícia i s'ha condemnat a arrossegar traumes per a tota la vida. Per fi, doncs, es podrà començar a posar fil a l'agulla per revertir tanta impunitat.
En el cas català, alguns ordes religiosos catòlics i alguns bisbats tot just han començat tímidament els últims anys a reconèixer casos, a remolc de denúncies públiques arran de treballs d'investigació periodística de l'ARA i altres mitjans de comunicació. Tanmateix, la sensació és que fins ara només hem vist la punta de l'iceberg dels abusos de pederàstia. Hi ha molta feina a fer, moltes reparacions pendents, molt dolor per destapar.
Al conjunt de l'Estat, segons l'informe sobre la pederàstia a l'Església elaborat pel Defensor del Poble el 2023, un 1,13% de la població adulta ha patit abusos sexuals en l'àmbit religiós i un 0,6% directament de sacerdots i religiosos. Si es fa l'extrapolació, serien unes 440.000 persones víctimes en el primer cas i 234.000 en el segon, sobre un total d'uns 39 milions de persones adultes a tot l'Estat. Queda clar que hi ha moltíssima justícia pendent.
L'acord a què han arribat l'Església i l'Estat és només un punt de partida. Caldrà estar atents a quin desenvolupament té: quins resultats tangibles dona, com es van concretant, com s'expliquen. Seria un fracàs que els processos s'alentissin i s'eternitzessin. Ja ha passat massa temps. En tot cas, el fet que la institució religiosa se sotmeti en última instància –en els casos que no hi hagi acord entre les parts– al criteri del Defensor del Poble és rellevant i dona credibilitat a l'acord. I a escala catalana, tindria tot el sentit que també s'arbitrés un mecanisme propi entre la Sindicatura de Greuges i les instàncies de l'Església del país. De fet, Catalunya és el territori de l'Estat on més casos han sortit a la llum i on ha començat a haver-hi algunes reparacions. És el moment de fer més passos endavant.
