Roba de segona mà: una gestió al límit i amb massa clarobscurs
Quan amb prou feines ens hem recuperat del bombardeig comercial a què ens ha sotmès el Black Friday i amb la campanya de Nadal ja engegant motors des de fa dies a les botigues, l'ARA publica avui un reportatge d'investigació que ens posa davant del mirall com a consumidors, en aquest cas, de roba i calçat. La majoria renovem els nostres vestits a un ritme vertiginós temporada rere temporada, mentre vora un terç de les peces que els europeus tenim a l'armari (un 30%) fan més d'un any que no se n'han mogut. I què passa amb la quantitat de peces que descartem quan ja no ens fan servei?
Les tones i tones de roba que (amb sort) acaben recollides selectivament arreu dels països europeus són triades i gestionades per empreses i entitats en centres logístics que ja estan enviant alertes d'estar al límit de la seva capacitat. No poden absorbir tot el volum que els arriba, i el que els arribarà ara que les directives europees fixen que la recollida selectiva de roba i tèxtil ha de ser obligatòria per afavorir, en principi, la reutilització i el reciclatge.
Aquests objectius, tot i que lloables, són poc versemblants si no s'aborda el gran problema de saturació que ja hi ha al continent europeu. Ara que la Xina també s'ha tornat exportadora de roba usada, la pregunta que plana sobre la qüestió és cap a on es pot enviar ara la mercaderia? La investigació treu a la llum les rutes inversemblants i sense cap ni peus que sovint fan les peces de roba. Des d'Europa viatgen cap a països com els Emirats Àrabs Units o el Pakistan, on, en zones on ningú pot saber al cent per cent quines regulacions es compleixen, molts cops es tornen a empaquetar per reexportar-les cap a països del Sud Global i, en alguns casos, fins i tot acaben tornant a la UE.
El sistema imperant no només no té cap sentit lògic, sinó que tampoc és suportable en termes mediambientals, i la petjada de carboni acaba multiplicant-se no només per les travessies sinó també per la certesa que bona part de tot aquest tèxtil farà voltes i voltes per acabar, en molts casos, en algun abocador o incineradora.
L'estratègia d'exportar carregaments de roba usada i de pas allunyar el problema que semblen estar seguint molts països no podrà durar gaire més si cada cop més destinacions van tancant les portes no només al material reutilitzable, sinó també al de pitjor qualitat, però que podria reutilitzar-se en forma de fibres. De fet, la situació actual ja ha dut la Generalitat a moure fitxa per auxiliar els gestors locals de tèxtil usat (algunes entitats socials del tercer sector) perquè puguin continuar finançant uns costos cada cop més alts: si ningú vol comprar les peces que seleccionen, com es finança l'activitat de recollida i selecció?
Cal que la indústria i els fabricants s'impliquin urgentment i molt més en aquesta tasca de gestionar tot el tèxtil amb què inunden el mercat. Les noves regulacions en què es treballa perquè afrontin aquests costos són un bon punt d'inici per garantir també més transparència. I en paral·lel, com a consumidors podem reflexionar sobre els nostres hàbits de consum, contenir la compra compulsiva i revisar i estimar el nostre fons d’armari.