Rússia avança cap enrere

La Rússia de Vladímir Putin camina com els crancs, cap enrere. Avança més cap a un país amb una minoria dirigent superrica, a la manera de l’aristocràcia tsarista, que cap a una democràcia homologable. De l’experiment revolucionari socialista, que aviat va portar més terror que igualtat, en queda només la retòrica i l’esperit nacionalista i militarista. Amb la brutal invasió d’Ucraïna, Putin s’ha tret totes les caretes per mostrar-se finalment, sense gaires embuts, com l’autòcrata que és, un dirigent messiànic envoltat de plutòcrates i tancat al seu palau. La seva persecució implacable de la dissidència, que fa anys que resulta evident però que ara, amb la guerra, s’ha convertit en obsessiva, pot tenir a veure amb la por subconscient que una avantguarda intel·lectual –periodistes, científics, artistes...– aconsegueixi mobilitzar una part important de la ciutadania i l'expulsi del poder, igual que els soviets ara fa poc més d’un segle, el 1917, van entrar al Palau d’Hivern i van fulminar el règim tsarista. Ara ell és el tsar, ell encarna i exerceix el poder absolut, ell és Rússia. Una Rússia que, salvant totes les distàncies d’època i de composició socioeconòmica, en termes de poder piramidal és sospitosament semblant a la de Nicolau II.

Putin ha portat la Rússia postsoviètica de la tímida i conflictiva obertura democràtica dels seus predecessors al blackout mediàtic i democràtic actual. D’una banda, ha jugat amb la nostàlgia del règim socialista i, de l’altra, ha donat corda a un capitalisme d’estat, per no dir un capitalisme d’amics. També ha buscat, com antany, el suport de l’Església ortodoxa com a nou aval identitari, de bracet amb un patriotisme d’encuny imperial. I, lluny de modernitzar el país en el camp econòmic, s’ha servit de les seves riqueses naturals (gas, petroli) com a via fàcil de riquesa, una via que a més li ha permès moure les seves cartes en el joc de la globalització. A Txetxènia i Síria havia anat tensant la corda. Fins que ara ha trencat la baralla geopolítica a Ucraïna. Caldrà veure fins a quin punt la Xina li segueix el joc. Europa i els EUA tenen clar que és un perill per a la humanitat per l’amenaça nuclear, i que la guerra d’Ucraïna ha de ser el principi de la seva fi. Una fi que es busca a través de l’ofec econòmic, amb el qual es vol fer reaccionar tant el poble rus, que de cop pot quedar-se aïllat del consumisme global i amb el poder adquisitiu seriosament tocat, com sobretot el cercle d’oligarques, que ja estan veient perillar la seva capacitat de maniobra i, en definitiva, el seu patrimoni. Per baix i per dalt: així es lliura la guerra econòmica contra Putin. És la batalla per evitar que Rússia segueixi en regressió, mentre Ucraïna es dessagna en una guerra també a l’antiga, contra els civils.