Sánchez i el retorn al bipartidisme

BarcelonaEl president espanyol, Pedro Sánchez, ha proposat aquest dilluns al líder de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, celebrar ni més ni menys que sis cara a cara d'aquí a les eleccions del 23-J. Es tracta d'una proposta inèdita, que el PP ha rebut amb fredor, però que mostra de forma ben clara quina és l'estratègia del candidat socialista en aquestes eleccions: polaritzar al màxim amb el PP per concentrar el vot progressista. La idea del ticket Pedro Sánchez-Yolanda Díaz, que es va escenificar durant la moció de censura de Ramón Tamames, ha passat a millor vida després del fiasco de Podem a les eleccions del 28-M. La ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, ja ha verbalitzat que l'objectiu del PSOE és un govern en solitari. El que es prepara, doncs, de cara a les pròximes eleccions és un retorn al bipartidisme PSOE-PP després que el 2015 tot el sistema de partits a Espanya saltés pels aires amb la irrupció primer de Podem i Ciutadans, i després de Vox.

Aquesta estratègia es pot entendre des d'un punt de vista merament electoral, però no respon a la realitat política de l'Estat. I és que no hi ha cap enquesta, ni les més optimistes per al PP, que digui que és viable que un dels dos principals partits espanyols pugui obtenir una majoria absoluta. Això vol dir que després del 23-J caldrà fer pactes, sigui del PP amb Vox, sigui del PSOE amb els seus socis, o sigui una gran coalició. Per tant, és important que els candidats, a més d'explicar el seu programa electoral, diguin clar d'entrada quines són les seves preferències de pacte. En aquest sentit, és el favorit, Alberto Núñez Feijóo, qui hauria de ser el més diligent a l'hora de respondre aquesta qüestió, ja que l'únic partit que s'ha ofert per pactar-hi és l'extrema dreta de Vox, mentre que en el cas de Sánchez és sobradament coneguda la forma en què ha governat els últims cinc anys i no pot enganyar ningú al respecte.

Tot i així, el camp de joc ja està marcat. Sánchez i el PSOE apel·laran al vot útil de l'esquerra per frenar l'accés de la dreta a la Moncloa, mentre que els populars demanaran concentrar el vot en l'única força que té opcions de quedar per davant de l'actual president espanyol. És una vella estratègia que sempre els ha funcionat als grans partits, però que amaga la complexitat política que hi ha darrere; per exemple, els partits sobiranistes catalans o bascos, als quals sempre s'intenta deixar fora de joc o, en alguns casos, fins i tot il·legalitzar, com defensa Vox. Per molt que s'hi esforcin, les eleccions no es poden reduir a un debat de blanc o negre entre dos partits o candidats, sinó que s'ha d'assegurar que la pluralitat política es reflecteix també en els debats televisius. També és cert que la resta de partits haurien de ser clars a l'hora d'exposar de què serviran els seus vots a Madrid i amb quin dels dos candidats s'alinearan arribat el cas. Els electors tenen dret a saber-ho amb antelació per poder decidir el seu vot amb consciència.