Trump a l'ONU: el final d'una era
La intervenció del president dels Estats Units, Donald Trump, davant l'Assemblea General de l'ONU certifica el final d'una època en què els Estats Units lideraven un sistema de governança multilateral, amb l'ONU com a principal exponent, i que va néixer justament per no repetir els errors que van provocar els esclats dels feixismes a l'època d'entreguerres i, al capdavall, la Segona Guerra Mundial. Amb un to arrogant i armat amb un arsenal de dades falses, Trump ha mostrat un menyspreu absolut per les Nacions Unides i també per Europa, i ha alimentat les teories de la conspiració al voltant de la immigració.
El president nord-americà considera que s'ha d'acabar amb el món actual, resultant de la globalització i el lliure comerç, construir murs a les fronteres i tornar a fer servir combustibles fòssils perquè, a parer seu, el canvi climàtic no existeix i ecologisme és igual a pobresa. En termes geopolítics, aquest esquema simplement vol dir tornar a la llei de la selva, és a dir, a la del més fort, en la qual els Estats Units decideixen de forma unilateral com ha de ser el comerç mundial, quins països mereixen ajuda i quins no, on hi poden haver guerres i on no, sempre segons el seu criteri (i interès) personal. Trump no vol que cap organisme internacional (ni cap altre estat) s'interposi en la seva voluntat, i per això actua d'aquesta manera.
El més indignant és que aquest discurs el vesteix amb arguments surrealistes, com el de dir que ell tot sol ha aturat set guerres sense l'ajuda de ningú i que la seva política migratòria ha ajudat a salvar milers de vides. Les cares dels caps d'estat i de govern que l'escoltaven eren tot un poema. Fins i tot s'ha permès el luxe de recordar que les Nacions Unides li van rebutjar una proposta de reforma de l'edifici quan ell era constructor, demostrant que es mou bàsicament per la rancúnia i el ressentiment i que no distingeix entre la institució, la presidència dels Estats Units i la persona. Aquesta confusió resulta molt inquietant perquè és pròpia de dictadors i autòcrates com els que ell tant admira.
Davant d'això, la resta de la comunitat internacional, amb Europa al capdavant, ha d'actuar de forma coordinada si no vol que acabi passant com amb la guerra aranzelària, en què Washington ha acabat imposant la seva voluntat a tort i a dret. En el cas de Gaza és cert que Netanyahu continuarà la seva política d'ocupació i neteja ètnica dels territoris palestins mentre tingui el suport dels Estats Units, però també és veritat que l'aïllament progressiu d'Israel, i la seva consideració com a estat pària, també té un preu. Només cal veure la reacció indignada de Netanyahu per comprovar-ho.
Les Nacions Unides són un invent imperfecte i inoperatiu a causa del dret de veto dels membres permanents del Consell de Seguretat, però encara poden jugar un paper com a consciència de la humanitat. I, sobretot, sense l'ONU el món seria un lloc molt pitjor. Per això cal mantenir aixecada la bandera del multilateralisme davant de Trump i els seus aliats.