Turisme i habitatge: com ho fem?
La demanda de places turístiques i la necessitat d'habitatge assequible són vasos comunicants en la majoria de zones tensionades. Barcelona és l'epicentre del problema, però la taca s'estén cada cop més enllà. L'atractiu de la capital catalana i del país en conjunt és evident: no només com a destí turístic pur, sinó també com a lloc on venir a investigar, a fer congressos i fires, a impulsar negocis i invertir, a estudiar, a fer cultura i esport... Cal regular el turisme, però no es pot renunciar a tot aquest flux de visitants. Si volem seguir progressant econòmicament, a molts els necessitem. Cosa que no pot amagar que l'arribada massiva de tanta gent, de curta o llarga durada, ha tensionat l'oferta de lloguer i compra d'habitatge fins a convertir-la en la gran qüestió social i política. Uns sous precaris fruit d'una economia molt dependent dels serveis i un augment de la immigració –que també necessita un lloc on viure– per atendre gran part de les feines del sector serveis –el mateix turisme, però també la construcció o la cura de les persones– contribueixen a fer complex el problema.
Una complexitat que obliga a buscar un ventall ampli de sortides, amb l'administració empenyent. Si el sector públic no actua, per si sola la dinàmica del mercat no farà sinó empitjorar les coses. Ara mateix, l'Ajuntament de Barcelona, que busca la fi total dels pisos turístics a finals del 2028, està topant amb l'oposició dura d'Airbnb, que segons l'alcaldia no està col·laborant per suprimir els pisos il·legals. Airbnb està molt lluny de registrar al ministeri de Consum, abans de l'1 de juliol –tal com exigeix la nova llei estatal–, els seus lloguers de curta durada. La pugna entre aquesta plataforma i el govern de la ciutat és simptomàtica i ja s'ha donat en altres grans metròpolis.
La complexitat demana treballar en altres terrenys, començant per impulsar la construcció d'habitatge en col·laboració entre el sector públic i el privat, de forma regulada. La maquinària s'ha posat en marxa, tot i que l'efecte serà a mitjà i llarg termini. Més a curt termini, la política de topalls als lloguers comença a donar resultats, però amb efectes col·laterals: els preus dels nous lloguers regulats han baixat al conjunt del país un 4,7% respecte a fa un any –a Barcelona, un 8,9%–, però ha augmentat un 52% el nombre de nous contractes de temporada, sobre els quals ara el Govern, gràcies a un acord amb ERC, Comuns i la CUP, es proposa legislar via decret. En canvi, contra el que algunes veus deien, en termes absoluts a Catalunya hi ha a dia d'avui 3.112 contractes de lloguer més que fa un any, de manera que els topalls no han fet minvar l'oferta de pisos per part dels propietaris.
La posada en marxa d'ajuts als joves per a l'adquisició d'habitatge de compra és una altra mesura que cal aplaudir, com també la croada del govern espanyol contra les immobiliàries que abusen dels inquilins. Hi ha molta feina a fer perquè el dret a l'habitatge sigui una realitat universal. No s'haurien de repetir tragèdies com el suïcidi de persones desnonades ni seguir frustrant projectes de vida autònoma de la població jove.