La Unió Europea necessita una sacsejada
La Unió Europea (UE) és una potència democràtica, econòmica, militar i cultural, però li costa molt fer-se sentir amb una veu potent. L'aliat nord-americà, més àgil i determinat, li pren sempre la davantera i li marca el ritme. Ho hem tornat a veure amb la guerra d'Ucraïna. L'ombra de la Xina és molt allargada. La Rússia de Putin fa temps que desafia Europa. La UE és poc operativa, la seva governança interna està llastada per equilibris paralitzadors; el poder dels estats, ancorats en un vell nacionalisme, continua marcant el feixuc ritme de Brussel·les i allunya les institucions comunitàries dels ciutadans. Avançar a base de crisis és molt pesat i té uns límits evidents. La crisi migratòria, el Brexit o la guerra d'Ucraïna han obligat els últims anys a fer passes endavant, però passes que sempre es queden curtes. Les ganes de créixer per guanyar més pes són, alhora, una arma de doble tall, ja que comporten sempre un increment de la diversitat i, per tant, un risc més elevat de paràlisi. Resulta especialment sagnant l'obligatorietat de decidir les grans qüestions per unanimitat. La diplomàcia interna acaba complicant el funcionament del govern europeu, que massa sovint desemboca en consensos insatisfactoris per a totes les parts o directament en vetos frustrants, com els que Hongria i Polònia han exercit a l'hora de frenar les sancions a Rússia o els ajuts a Kíiv.
Fa temps que hi ha una consciència creixent, i una demanda cada cop més explícita, que cal una reforma interna valenta que suposi un salt endavant en la unitat d'acció, és a dir, un govern europeu de debò, amb un Parlament més empoderat. La mateixa presidenta de la cambra, Roberta Metsola, a la prèvia del recent discurs de l'estat de la Unió de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, va dir que la UE "necessita reformes" i que, "tal com la coneixem ara, no pot funcionar amb 32, 33 o 35" estats membres. Alemanya i França, motors polítics d'Europa, han fet ara un pas endavant amb una proposta, que tanmateix no és oficial, sinó d'experts respectius, en la bona direcció. En tot cas, París i Berlín avalen un informe que vol posar fi a la unanimitat al Consell Europeu en qüestions relatives a la política fiscal, tributària i pressupostària, així com en decisions que afectin l'ampliació, menys quan s'hagi d'acceptar definitivament un soci. Proposen majories de quatre cinquenes parts. La unanimitat, però, es mantindria en defensa i afers exteriors, dos àmbits que continuarien llastant força l'operativa a la UE. L'informe també reclama reduir la burocràcia i els càrrecs electes, començant pels comissaris, que ara són vint-i-set –un per estat– i que són l'equivalent a un ministre o conseller. A més, es vol retallar el nombre d'eurodiputats. I incrementar el pressupost. I unificar la fiscalitat.
Si aquesta proposta acabés tirant endavant, sens dubte seria un avenç que suposaria noves cessions de sobirania i més eficiència. Però caldria continuar avançant. Les democràcies mai s'acaben de construir, i a l'europea li falta molt de camí per recórrer.
