Escenaris de pel·lícula

'Sitges Nagasaki': "per les costes o per l'autopista?"

L’església, la icona de la façana marítima, El Cau Ferrat i la platja són alguns dels principals escenaris d’aquesta pel·lícula de la qual David Meca va ser un dels protagonistes

Sitges“Anem a Barcelona per les costes o per l’autopista?” és una de les frases que formen part del patrimoni oral dels sitgetans des que va fer-se l’autopista Pau Casals. Es diu en més d’una ocasió a la pel·lícula Sitges Nagasaki, que té el patrimoni de Sitges com un dels grans protagonistes. Hi surten les tradicions –hi actua, per exemple, la Colla Sardanista de Sitges i la Cobla Contemporània– i també, per descomptat, el patrimoni cultural. Hi apareix El Cau Ferrat –la casa-taller de Santiago Rusiñol, ara museu, atapeït de pintura, escultura, ferro forjat, ceràmica, vidre...–, i l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla (segle XVII), la icona de l’skyline de Sitges des del mar, situada dalt d’un turó, mirant cap a ponent.

Hi ha moltíssimes pel·lícules rodades a Sitges, com ara el musical Rapsodia real, amb Errol Flynn i Patrice Wymore, i el film de terror ¿Quién puede matar a un niño?, dirigit per Narciso Ibáñez Serrador (Sitges hi apareix a la primera part). Les ha recollit Francesc Borderia al llibre Sitges, plató de cinema. En la majoria, però, Sitges és un dels diversos llocs del rodatge. En canvi, a Sitges Nagasaki (2005) gairebé totes les imatges són de Sitges. Les que no són d’aquest municipi, com ara el cementiri –d’Olivella– i la discoteca –de Terrassa– són ben poques.

Cargando
No hay anuncios

El director vallenc Ignasi P. Ferré va fer una visita a Sitges amb l’escola quan feia batxillerat, i va quedar-ne captivat. I molts anys més tard va decidir ambientar Sitges Nagasaki en aquest poble del Garraf. El nus argumental –una noia japonesa intenta localitzar a Sitges una amant que havia tingut el seu pare i descobreix que de resultes d'aquell amor va néixer una nena que va morir prematurament– serveix per mostrar el contrast entre les cultures catalana i japonesa. Hi ha alguns tòpics i unes quantes curiositats de les dues cultures, i una història d’amor.

Un dels protagonistes, David Meca, nedador d’aigües obertes, hi fa un bon paper. Al principi de la pel·lícula, neda amb el seu estil impecable. Imagino que si va fer la travessia de la presó d’Alcatraz a San Francisco, en unes aigües gèlides, en el rodatge de Sitges Nagasaki, a la platja, amb banyador, no devia passar gens de fred, i això que es va fer els mesos de novembre i de desembre. En canvi, sí que devien tenir fred els altres actors i extres. “Alguns van ser prou valents de banyar-se i fer cara de felicitat”, m’explica Ignasi P. Ferré. “A l’estiu no l’hauríem pogut buidar, la platja. Rodar els mesos de novembre i desembre ens va permetre treballar còmodament. El que passa és que aquests són els mesos més curts de l’any. Només podíem rodar-hi unes quatre hores. Després rodàvem interiors”, diu Ferré, que afegeix: “La llum tardoral és la més bonica de l’any". "A l’estiu, per contra, fa un sol esclatant que ho empasta tot”, diu.

Cargando
No hay anuncios

Filant prim, potser es podria retreure que al film no hi ha cap triangle blanc a la mar, i això a l’estiu no passa mai (en alguns moments es veuen els patins de vela hibernant, a la sorra, al Club Nàutic de Sitges). Una crítica que sí que es podria fer és que, en un moment de la pel·lícula, la protagonista va de paquet amb una moto i no du casc. Cap pel·lícula pot saltar-se la normativa de seguretat viària. Com a contrapartida, un dels personatges principals, representat per un jove Ángel Martín, que va amb cadira de rodes, dona una lliçó a una parella d’adolescents ebris que volen agafar la moto: li demanen les claus, i ell es nega a donar-los-hi. “I si conduïm a poc a poc?”, insisteixen els joves. “Potser així us la foteu més lentament i us adoneu de tot. És una experiència collonuda, sabeu? Jo encara recordo perfectament cada volta de campana. La veig al ralentí, definidíssima, caient avall pel Garraf”.

Molts joves opten per circular per les costes del Garraf en comptes de l’autopista per culpa del desorbitat preu d’aquesta (quan serà gratuïta?). Esperem que aviat el cost no sigui un factor que intervingui en aquest dilema a l’hora d’anar amb cotxe o moto a Barcelona: “Per les costes o per l’autopista?”