Terrassa i 'Un monstre em ve a veure': pel·lis de por i molt més

Un antic hospital de tuberculosos és avui el principal centre de rodatges de Catalunya

3 min
Un monstre em ve a veure

TerrassaEsteles funeràries, una porta d’entrada a un cementiri, un preciós rellotge antic situat al capdamunt d’una estructura de fusta alta com una persona... Són algunes de les peces que es troben al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa, on s'hi fan nombrosos rodatges. La major part de productores s’emporten tot el que han fet servir. Però la d’Un monstre em ve a veure, de J.A. Bayona –rodada en aquest parc audiovisual i a Manchester–, va deixar-hi força material.

És tot un monstre, el lloc on es va rodar Un monstre em ve a veure. És un impressionant edifici de nou plantes construït per acollir un hospital de tuberculosos: la Ciudad Sanatorial de Tarrasa, situada a l’anomenat Pla del Bonaire de Terrassa, i la va inaugurar Francisco Franco l’any 1952. S’explica que el dictador s’hi va quedar a dinar i va demanar una truita. Ho va fer per comprovar si li arribava calenta o freda, ja que la cuina era una mica lluny del menjador. Suposo que la devia prendre freda, perquè una truita de seguida deixa d’estar calenta. Uns anys més tard aquest hospital de tuberculosos es va convertir en l’Hospital del Tòrax, especialitzat en malalties relacionades amb la cavitat toràcica, i més endavant en un centre de malalts mentals.

L’hospital oferia tots els serveis, per tal que els pacients no necessitessin sortir-ne per res del món. Hi havia botiga, perruqueria, biblioteca, emissora interna de ràdio, un economat i una capella –que continua dempeus: val la pena entrar-hi; és enorme i té intervencions artístiques de Santiago Padrós, que també va intervenir al Valle de los Caídos–. Hi tenien també, per descomptat, cinema. En aquest parc audiovisual hi ha exposat un vell i enorme projector. És el que hi havia a la sala de cine de l'hospital. És fàcil imaginar-se alguns dels malalts passejant de nit pels passadissos i engegant el projector per veure pel·lis de por. 

Sí, soc al Cinecittà català. S’hi roden, en el més estricte secretisme, films i sèries d’aquí i internacionals, anuncis i videoclips. “La llista de pel·lícules que s’hi han filmat és llarguíssima. També s’hi han fet programes de televisió, com Operación Triunfo, i se celebren molts esdeveniments, com la Festa d’Estiu del Cinema –no pas cada any– i el festival de música Fred Festival, "aquest sí, cada any”, m’explica Cristina Brandner, directora del Parc Audiovisual de Catalunya, que em fa de guia. “A més, al Parc Audiovisual tenim empreses d’il·luminació, de vestuari, agències de comunicació...”, comenta la Cristina mentre esquivem uns treballadors que descarreguen focus d’un camió.

Entrem en un enorme plató, de parets negres, insonoritzades, sostre alt... En poc temps un plató es pot transformar en una cuina, en un garatge o en un gimnàs. Tot és possible, si el guió ho demana. Em diuen que la casa del protagonista d’Un monstre em ve a veure la van fer més gran del normal, perquè el nen semblés més petit.

Som ara al Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya. Forma part del Parc Audiovisual, però es troba en un edifici a part. Em rep la seva responsable, Mariona Bruzzo, que m’explica alguns detalls d’aquest equipament que conserva bona part del patrimoni fílmic català, en neveres a un grau de temperatura i 30% d’humitat. “La pel·lícula més antiga que tenim és de l’any 1896. En van entrant contínuament. De totes les pel·lícules de cinema català que van apareixent en conservem una còpia”, m’informa la Mariona.

“Algunes pel·lícules s’han rodat només aquí, a l’Hospital del Tòrax, i en exteriors. No han necessitat cap plató. Els productors són lliures de transformar una zona de l’Hospital del Tòrax”, comenta la Cristina. Esclar, hi ha espai de sobres, tot buit. “Voldríem habilitar-ne alguna part perquè pugui allotjar els qui venen a rodar dies seguits”, em diu la Cristina amb la boca petita, ja que reconeix que aquest és un projecte que encara necessita madurar.

Caminem per llarguíssims passadissos i entrem en algunes de les cambres que havien acollit malalts. N’hi ha que tenen decorats permanents, com la presó, una sala amb un racó tancat amb barrots verticals. “Prohibido el acceso”, llegeixo. Aquest rètol és d’un rodatge o “real”?, em pregunto. “I totes aquestes banyeres, una al costat de l’altra, són originals de l’hospital?”, dic en veu alta. “No. Són de la pel·lícula de terror Musa, de Jaume Balagueró”, em diu la Cristina. S’han fet moltes pel·lícules de por, en aquest parc audiovisual. Ara bé, Un monstre em ve a veure no és una pel·lícula de por. El monstre d’aquest film és un bon conseller d’un infant que passa uns moments molt difícils a causa de la malaltia terminal de la seva mare. 

stats