Així funciona el Zumzeig, l'únic cinema cooperatiu de Catalunya

Al número 53 del carrer Béjar, al districte de Sants-Montjuïc, un parell de tendals semicirculars de lona atrauen les mirades. Són de color blau marí intens: clàssics i elegants. En un, hi ha gravada la paraula bistrot. En l'altre, cinema. Des del 2013, protegeixen les portes que condueixen al Zumzeig, l'únic cinema cooperatiu que hi ha a Catalunya i un dels pocs que hi ha en tot l'Estat. A la petita sala –de 73 butaques– s'hi projecten pel·lícules que sovint costa trobar a les cartelleres dels cinemes més comercials. Aquests dies, per exemple, s'hi projecta A la deriva, una epopeia amorosa xinesa guardonada a la Seminci que només es pot veure a setze sales de tot Espanya. A Barcelona, tan sols la projecten el Zumzeig i el Texas, tots dos amb subtítols en català. 

"Volem ser un espai on les espectadores puguin visionar pel·lícules úniques, però també un punt de trobada i comunitat", explica Albert Triviño, coordinador de programació del Zumzeig. Aquest és l'objectiu que persegueix el projecte des de fa dotze anys, quan l'amant del setè art i activista cultural Stéphane Bernatas Chassaigne va iniciar-lo. Ho va fer amb l'ajuda de Guillaume Mariès i David Dorado i amb una convicció ferma: tirar endavant un model d'exhibició innovador a Espanya. Instal·lat als marges de la gran indústria audiovisual, el Zumzeig va apostar des del primer dia pel cinema independent i de difícil accés, amb especial interès en les propostes contemporànies menys comercials. Aquesta aposta valenta i decidida va fer que la sala es guanyés ràpidament el respecte de la comunitat cinèfila barcelonina.

A la primavera del 2016, després de tres anys de recorregut, l’equip impulsor va decidir fer un pas al costat per encetar una nova etapa. Volien que el projecte anés més enllà: que s'obrís encara més al barri i que fos més participatiu. D’aquest desig, va néixer un nou col·lectiu format per set persones que, després d’un breu període de transició, van reobrir el cinema sota un model cooperatiu. El pacte amb els fundadors era clar: mantenir viva la línia de programació i l’activisme cultural i social. Des de llavors –el novembre del 2016–, el Zumzeig funciona com una cooperativa.

"Constituir-nos en cooperativa va ser un procés natural: era el model que més encaixava amb el nostre esperit de projecte participatiu, horitzontal i bidireccional", aclareix Triviño. Ara, gairebé una dècada després, assegura que ser cooperativa els ha permès construir un projecte horitzontal a tots nivells. No només de gestió interna, sinó també de relació amb les institucions culturals afins del barri i la ciutat. "Alhora, hem pogut bastir una proposta d’exhibició cinematogràfica definida en cooperació entre les sòcies treballadores, les espectadores i altres voluntàries implicades en el nostre projecte –afegeix–. El Zumzeig és cinema coral", diu.

Un cas gairebé únic

Quan, el 2013, la sala del Zumzeig va acollir la primera projecció, ja era una iniciativa insòlita a Espanya. "Era un projecte que remava a contracorrent", corrobora Triviño. Com a font d'inspiració hi havia els cinemes d'art i assaig de França, però també els petits cinemes que havien existit a Barcelona dècades enrere. "Vam ser pioners en la recuperació del model de sala de cinema de barri", continua. Amb la conversió a cooperativa, el Zumzeig no va perdre la seva condició especial: els cinemes cooperatius són una rara avis a Espanya. "Un dels nostres referents va ser el cinema Numax de Santiago de Compostel·la, inaugurat un any després del Zumzeig, ja com a cooperativa des de l’inici", apunta el coordinador de programació. És un projecte que consideren amic i amb el qual intercooperen periòdicament.

Però, com funciona, exactament, un cinema cooperatiu? “Som una cooperativa de treball associat, i això vol dir que les treballadores participem tant en la presa de decisions com en la gestió quotidiana del projecte”, explica Ana Uslenghi, coordinadora de comunicació i projectes del Zumzeig. Actualment, el nucli dur de la cooperativa el formen quatre sòcies treballadores, que s’encarreguen de les àrees de programació, comunicació, projectes, projecció i el bistrot –el petit bar del cinema–, amb el suport de tres persones contractades.

L’organització es completa amb dos òrgans clau: el consell rector, on hi ha representades tant sòcies treballadores com col·laboradores, i l’assemblea general. Aquest darrer és l’espai de decisió més ampli i divers, que inclou sòcies treballadores, extreballadores, col·laboradores i persones que van fer una aportació de capital social o que participen en activitats auxiliars del projecte. A més, també hi poden participar les sòcies amigues, "unes 500 persones que paguen una quota anual i que, tot i no tenir vot, poden fer arribar les seves opinions", apunta Uslenghi.

La comunitat del Zumzeig

"Creiem que al llarg dels anys hem sigut capaces de crear una comunitat fidel i participativa", assegura Albert Triviño. Per a ell, el vincle amb el veïnat ha anat més enllà de la simple relació entre cinema i espectador: qui s’asseu a la butaca del Zumzeig no és un client, sinó un espectador actiu que pot implicar-se en la vida del projecte. De fet, la sala no vol ser cap espai unidireccional, sinó un lloc de trobada, diàleg i corresponsabilitat. “Per això, gran part de la nostra programació cultural ve proposada i coordinada per la mateixa comunitat”, afegeix Triviño.

Aquest esperit impregna la línia de programació, centrada en propostes arriscades i compromeses: cinema independent, d’autor, experimental i documental amb mirada social, amb especial atenció a les produccions locals i a l’economia solidària. Les assemblees obertes que es convoquen periòdicament són un altre pilar fonamental: un espai per pensar el futur del projecte col·lectivament i mantenir viva l’essència cooperativa del Zumzeig.

Pel que fa a la viabilitat econòmica del Zumzeig, es fonamenta en tres grans pilars: els ingressos d’explotació (taquilla, lloguer de sala i bar), les quotes de les sòcies i les subvencions públiques provinents de diverses administracions, com l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat o el govern espanyol. "L’equilibri entre aquestes tres potes ha estat clau per sostenir el projecte en un context cada cop més hostil per a la cultura de base i les sales d’exhibició alternatives”, explica Ana Uslenghi.

Malgrat que fa uns anys el fet de ser una cooperativa podia generar desconcert dins del sector audiovisual, avui la situació és diferent. “La força de l’economia social i solidària i les xarxes de suport mutu ens han donat més eines que dificultats”, afirma Uslenghi. L’acompanyament d’entitats com Coop57, Coòpolis o l’Impuls Cooperatiu de Sants ha estat fonamental per afrontar etapes complicades, com la crisi posterior a la pandèmia. Per al Zumzeig, el suport de la comunitat i la col·laboració entre projectes amb valors compartits no només és un recurs: és part de la seva raó de ser. "Creiem que resistir des dels valors, en un entorn altament competitiu i individualista, és un dels motors que fan singular el nostre projecte", conclou.