Dra. Glòria Jodar: "Demanem el que és just, per a les infermeres i per a la ciutadania"
Degana del Consell de Col·legis d'Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC)
La ratificació del III Acord de condicions de treball del personal estatutari de l’Institut Català de la Salut ha aixecat polseguera entre alguns col·lectius i, molt especialment, entre les infermeres que han vist frustrades gran part de les expectatives dipositades en aquest conveni.
Sobre l'impacte de l'aplicació de l'acord en la professió infermera, parlem amb la Dra. Glòria Jodar, degana del Consell de Col·legis d'Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC), que lamenta que "ningú tingui la valentia d'anar pel davant i fer els canvis necessaris per a la transformació d'un sistema de salut que, el dia d'avui, no satisfà les necessitats dels professionals ni de la ciutadania".
L'acord de l'ICS no ha agradat al Consell d'Infermeres. Bàsicament, per què?
No ha estat el que s’esperava, les expectatives després de 16 anys eren unes altres. En primer lloc, perquè el desenvolupament professional de les infermeres és molt superior al que es contempla a l'acord i, per tant, cal que d’entrada es reconegui el que som: titulades superiors, facultatives i especialistes, així com tot el que això comporta quant a la promoció professional, la representació, els càrrecs i el lideratge.
D'altra banda, l'acord recull temes d’ordenació professional que no corresponen a les taules de negociació; en canvi, sí que cal que els convenis reflecteixin millores significatives i equitatives en els salaris i les condicions de treball.
Un malestar que es traslladava a principis d'any al conseller de Salut, al qual es demanaven els complements específics de Grup i Nivell i la categoria laboral de les especialitats.
Els estudis universitaris de Grau s’inicien l’any 2010 –des de llavors, 9 promocions d'infermeres graduades– i, així i tot, continuem amb un nivell A2 com a diplomades. Sabem que el nivell A1 el determina el Ministerio de Sanidad i que el conseller Balcells ha exposat el tema a la ministra i al Consejo Interterritorial; ara bé, els complements específics d'equiparació que reclamem des del Consell d'Infermeres es poden retribuir adequadament des del Govern de la Generalitat, així com l'especificació del lloc de treball vinculat a cada especialitat, la seva remuneració i la diferència en la convocatòria de places.
Vull recordar que fa més de 20 anys de la creació dels títols de les especialitats infermeres (IIR, Formació Sanitària Especialitzada) que, en el cas de les llevadores, cursem de forma obligatòria per normativa estatal i europea.
Un altre greuge d'aquest acord és que ens reconeix la categoria de l'especialitat com un mèrit de la carrera professional, però en cap cas vinculada a la plaça d’especialista, tal com es fa amb la resta de professions i demanem els col·legis d'infermeres. Perquè és de justícia que, un cop cursada la residència i obtingut el títol, la categoria professional es correspongui amb el lloc de treball especialitzat, determinant la retribució en el sou base i en el complement.
Ara mateix, les infermeres especialistes familiars i comunitàries, geriàtriques, pediàtriques, de salut mental o de salut laboral i del treball, no poden optar a un lloc de treball del seu àmbit d'especialització tal com passa amb les llevadores. Per exemple, una infermera de família no hauria d’acabar treballant en una UCI, o a l'inrevés, tal com està passant amb les convocatòries d'oposició actuals.
Moltes de les reivindicacions que fa el Consell responen a demandes històriques de la Infermeria. Catalunya té un deute amb les seves infermeres?
Si considerem com a deute rebre el reconeixement i la retribució adequats a la nostra formació i responsabilitat, doncs sí. S'ha parlat molt de la resiliència de les infermeres durant i després de la pandèmia de la covid-19, però el nostre compromís amb la salut de les persones i de la societat hi ha estat sempre. Només cal recordar les retallades del 2010, que, encara el dia d'avui, són una rèmora. Com a professionals i seguint el nostre codi d'ètica, les infermeres tenim cura de les persones en tots els àmbits on actuem sempre i, en una societat madura i justa, vull pensar que la seguretat que ofereix el nostre compromís no hagi estat mai la raó de negar-nos el que ens pertoca. Demanem el que és just, per a les infermeres i per a la ciutadania. Ni més ni menys.
No sembla fàcil gestionar el descontentament d'una professió, però ¿i amb el de la ciutadania, què fem?
És lamentable que ningú tingui la valentia d'anar pel davant i fer els canvis necessaris per a la transformació d'un sistema de salut que, el dia d'avui, no satisfà les necessitats dels professionals ni de la ciutadania. Perquè el que es nega a les infermeres són, alhora, drets que es neguen als ciutadans i ciutadanes.
Per exemple, les dotacions de professionals. Que Catalunya tingui les infermeres suficients per atendre les necessitats de la seva població és inexcusable, sobretot, quan estem 3 punts per sota de la ràtio mitjana europea, que és de 9,2 infermeres per cada 1.000 habitants.
La ciutadania ha d’entendre que s'ha d'implicar en les decisions sobre la salut i que aquestes passen per integrar l’aportació de tots els professionals sanitaris. És per això que si tenim dret a l’atenció mèdica especialitzada, també el tenim a rebre unes cures professionals, igualment especialitzades, de la mà de les infermeres catalanes, no oblidem, considerades de les més ben formades d'Europa.
Cal maximitzar aquest potencial, però també el lideratge i la influència de les infermeres per fer realitat aquest 'Dret a les Cures' i posar realment les persones en el centre d'un sistema encara massa orientat a la demanda i a la patologia i molt poc a les necessitats reals de salut dels ciutadans i ciutadanes.
Perquè ¿quin sentit té que invertim en infermeres facultatives, amb títol universitari i formació especialitzada, si la societat catalana no gaudeix del retorn? Cap.