Història i històries d’una gran colònia tèxtil

A Esparreguera, a la vora del Llobregat, hi ha un testimoni de la història industrial de Catalunya

Afinals dels anys 20 va arribar a la Colònia Sedó força gent del sud d’Espanya, de mines ja esgotades i de terres d’escàs rendiment. Van haver d’adaptar-se ràpidament a un seguit d’hàbits que desconeixien. La Isabel tenia 15 anys; la seva germaneta, la Trini, no arribava als 14. Tot just arribades del pueblo van anar a demanar feina a Can Sedó. “Demà a les cinc del matí presenteu-vos a la porta -els van dir-. Cuidado a no fer tard: us costaria el salari del matí”.

Havien trobat allotjament a Esparreguera. Com ho fem, per despertar-nos a l’hora? Elles que sempre es despertaven amb el sol i anaven a dormir quan queia el dia... Aquella nit es van desvetllar, inquietes. “Ja deu ser l’hora d’anar a la fàbrica”, es van xiuxiuejar. Calia baixar un fort pendent i caminar una bona estona, encara negra nit. Repenjant-se l’una en l’altra, van sortir al carrer, fosc com la gola del llop. Tot d’una van topar amb el sereno, que feia la seva ronda. “Què hi feu aquí, ànimes de Déu?” Quan va saber on anaven els va dir: “Aneu a dormir, que són les dues de la matinada! Ja us cridaré quan sigui l’hora”. Amb la primera paga es van comprar un despertador.

Monuments de Catalunya: consulta aquí la sèrie actualitzada dia a dia

A la Isabel van destinar-la a treballar als aspis (instruments per debanar i fer troques). Era una feina mecànica, però li agradava. A la Trini, en canvi, la van situar davant de quatre telers estrets de vellut. Una noia amb experiència la va ensinistrar. Un dia, el fus li va saltar i va fer un forat al teixit. La Trini va cridar el majordom, el qual, enfurismat, va esclatar: “Aquest forat te l’hauries d’haver fet al ventre!” Sense entendre’n el sentit exacte, la Trini va sentir-se ferida per les paraules d’aquell home insatisfet. Va fugir a casa plorant. L’endemà, la seva mare va demanar que la canviessin de taller.

Teixint records

Aquestes històries me les explica Gràcia Dorel-Ferré, estudiosa de la Colònia Sedó, autora del llibre Les colònies industrials de Catalunya. El cas de la colònia Sedó. En sap un munt, d’històries d’aquesta colònia on es feien teixits de cotó, sobretot llençols i roba de vellut, ja que força familiars seus van treballar-hi.

Intento teixir més històries, fruit de la meva imaginació, de noies que descobrien el món en aquesta colònia del Llobregat; històries que passaven no només a la feina sinó també a l’escola de la colònia (nens i nenes separats), als rentadors, en sortir de la missa dominical, a l’hort que els cedia l’empresa... Em diverteixo teixint noves històries tot combinant els elements que acabo de conèixer d’aquesta fàbrica mentre camino per dins d’un gran tub negre de ferro colat, que deu tenir com a mínim dos metres de diàmetre, perquè jo sóc força alt i puc caminar-hi perfectament dret, sense ajupir-me. És el tub per on arribava l’aigua que anava a parar a una enorme turbina, la turbina Planas, construïda el 1899 i que s’ha conservat. “Va ser la més gran de les turbines construïdes durant la seva època a tot l’estat espanyol”, em diu Xavier Granel, de l’equip del Museu de la Colònia Sedó, que m’acompanya en la visita.

El museu és de dimensions relativament petites, però ho té tot per fer-se una idea de com funcionava aquesta fàbrica tèxtil i de com vivien els treballadors. Té una excel·lent maqueta -no pas actual, no, és de l’any 1941-, que proporciona molta informació sobre tot el que albergava la colònia.

Aquesta gran colònia era una petita ciutat. Tenia serveis que una munió de pobles de Catalunya no tenien, alguns de clara competència municipal, com un escorxador. No m’estranya que la colònia no tingués dificultats per trobar mà d’obra tenint dins seu escola, biblioteca, sala de teatre i cinema, casino, dispensari, guarderia, bar, botiga de queviures, barberia, fonda, estanc... Tot a uns preus més econòmics que no pas a les botigues dels pobles propers. També hi havia església (el capellà era una peça clau per assegurar l’ordre).

Lluny de l’amo

Els contractes de lloguer entre el treballador i l’empresa solien costar de mitjana un quart del salari establert. L’amo citava l’obrer al menjador de casa seva per signar-lo. Un dia o altre els treballadors passaven, doncs, per la casa de l’amo, que era dins la colònia. “Des de la finestra de l’habitació de dormir el senyor Sedó podia veure tots els moviments que es produïen dintre de la fàbrica”, em diu la Gràcia. Després de la Guerra Civil, de mica en mica, els treballadors van anar abandonant els habitatges de la colònia per anar viure a Esparreguera o a Olesa. Lluny de l’amo.

LES CLAUS

A l’època de màxima esplendor van arribar a viure a la Colònia Sedó unes 1.500 persones.

Era com una petita ciutat, perquè tenia serveis que una gran quantitat de pobles de Catalunya no tenien, com ara un escorxador.

Els contractes de lloguer entre el treballador i l’empresa solien costar de mitjana un quart del salari establert.

A la colònia es feien teixits de cotó, sobretot llençols i velluts.

La turbina Planas, de l’any 1899, era la més gran de l’època a l’Estat.

Una impressionant obra d’enginyeria

“La Colònia Sedó la va posar en marxa l’any 1850 Miquel Puig aprofitant la resclosa d’un antic molí fariner conegut com Can Broquetes. La fàbrica ben aviat va començar a créixer i a adoptar les característiques clàssiques d’una colònia industrial”, explica Gràcia Dorel-Ferré.

Per fer-hi arribar l’aigua del Llobregat, es van construir un canal soterrat i un aqüeducte de grans dimensions. L’aigua saltava per un desnivell de més de 30 metres per poder moure les pales de la turbina -de 1.400 cavalls de vapor-, la qual donava l’energia necessària a les seccions de filatura i tissatge de la fàbrica.

Amb l’aigua sobrant es feien moure altres petites turbines a través d’un complex tramat de dipòsits, canals i túnels soterrats; d’aquesta manera s’aconseguia una autosuficiència energètica parcial de la Colònia i s’arribava a aprofitar quasi fins a l’última gota d’aigua del Llobregat.

A l’època de màxima esplendor van arribar a treballar a la Colònia Sedó unes 2.500 persones, i a viure-hi, gairebé 1.500 persones.

Actualment, la Colònia Sedó és en un important polígon industrial que acull diferents empreses i activitats industrials. En un d’aquests antics espais hi ha el Museu de la Colònia Sedó. El museu pertany a la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) i és gestionat per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.

Més continguts de