El museu de la torneria

Bitlles de teler, escacs... I girafes!

El Museu de la Torneria és pràcticament nou. Va obrir fa dos anys i recupera una feina que a Torelló es remunta al 1306

6 min
L’edifici que acull el museu és l’antiga Torneria Vidal, de la família d’Isona Passola per part de mare

La paraula torner alguns l’associem ràpidament a la ceràmica. Però hi ha molts altres tipus de torners. Els de fusta, per exemple. “És un dels oficis més antics de la història, el de torner de fusta; a més, és una activitat que està repartida per tot el món”, em diu Gerard Verdaguer així que em rep a l’entrada del museu que dirigeix, el Museu de la Torneria.

Té tot el sentit del món que aquest museu sigui a Torelló, perquè aquest municipi, i tota la vall del riu Ges, és l’indret de Catalunya on més s’ha desenvolupat la torneria. Es conserven uns contractes d’aprenent de torner a Sant Pere de Torelló de l’any 1306. Aquí hi ha l’element essencial: el bosc de faig, avellaner, alzina, freixe, boix..., tot i que el boix, durant gran part de la segona meitat del segle XX, el duien sobretot del Pirineu.

Can Novelles

La Revolució Industrial a Catalunya, amb el pes determinant del tèxtil, va donar un fort impuls a la torneria de fusta per la gran demanda de bitlles de teler, rodets d’ordidor, tubs de contínua, tubs de metxera, fusets... La gran embranzida de la torneria durant el segleXIX va generar un munt de feines paral·leles, com la dels feixinaires, que han treballat fins ben entrat el segle XX: “Anaven a buscar fusta al bosc, per a torners, forners i teulers. Feien feixos de fusta que solien pesar entre 30 i 60 quilos, i els duien a pes de braços i esquena”, explica en Gerard mentre em mostra una magnífica aixeta de caoba feta a Torelló. Diu que els feixinaires només feien un viatge al dia. No sé si els sortia gaire a compte, aquesta feina.

L’activitat dels torners de fusta va continuar activa al segle XX: el 1967 el Gremi Provincial de Barcelona tenia unes 200 torneries, 140 de les quals a Torelló i Sant Pere de Torelló. Els últims anys la feina ha minvat, però encara és un dels motors econòmics de la zona. Una part important dels taps de perfumeria -de freixe, faig o roure- que circulen arreu del món es fabriquen aquí.

Bitlles de teler, escacs... I girafes!

El museu, que forma part de la xarxa del mNACTEC, és pràcticament nou de trinca. Va obrir el 2016. Que bé, que es continuïn obrint museus al segleXXI! Continent i contingut s’hi donen la mà: som en una antiga torneria, la Vidal, que va estar en funcionament poc més d’un segle, del 1854 al 1964 (inicialment en altres llocs; l’edifici és del 1898). És enorme, de prop de 3.000 metres quadrats (calia molt espai per guardar la fusta). “No es pot treballar l’endemà d’haver-la tallat perquè s’esquerda. Fins que s’asseca han de passar mesos, o fins i tot anys”, detalla en Gerard. En les èpoques puixants hi havia prop d’un centenar de treballadors en aquesta torneria, tot homes. I una dona, Rosa Vidal -de la família dels propietaris-, mare de la cineasta Isona Passola Vidal.

Una feina secular

No va estar exempta de conflictivitat, aquesta fàbrica. “El 1903, un treballador anarquista a qui havien acomiadat va matar un dels caps, Josep Vidal Cuatrecasas”, explica en Gerard quan som davant d’un joc d’escacs, llenguatge universal que ha sigut un dels productes que tradicionalment han tingut més sortida de la torneria. El mateix Gerard fa uns ulls d’emoció adolescent quan m’ensenya les màquines dels primers anys de la torneria, abans que fos una activitat industrial: un torn de peu o de ballesta, de l’època medieval, i un torn Charriot (màquina que incorpora un carro portaeines que va permetre la producció seriada d’objectes de fusta a partir d’una eina de forma intercanviable: el seu tall té el dibuix de la peça que fabrica; si canvies l’eina de forma fas una altra peça amb la mateixa màquina). “Després ja s’introdueix el vapor -a Torelló arriba a la dècada de 1880- i finalment l’electricitat”.

L'interior de l’antiga Torneria Vidal

“Fixa’t en aquest brocal!”, em diu. És un tap d’una bota de vi. “Tancava hermèticament”, assegura. “No està fet de fusta sinó amb les puntes de corn, de bous, toros o vaques”. Els torners de banya feien a Torelló un munt de productes, a més de brocals, com ara pintes i fins i tot boles de billar (aquestes amb ivori). “La torneria de banya es va desenvolupar amb força a Torelló com a mínim des del segle XVIII, i va desaparèixer fa poc, a la dècada del 1980”, diu en Gerard. Tot seguit agafa un cilindre de boix i s’entreté a fixar-lo en una màquina per tornejar-lo. Hi té la mà trencada. Li ve de família, de petit va començar a dedicar-s’hi, però és ambidestre i això li va dificultar la feina. Va estudiar magisteri i geografia i història, coneixements ideals per al que fa ara: divulgar el patrimoni de la torneria.

“Com faries una girafa amb un torn?”, em repta. Abans que jo improvisi la resposta ja m’ajuda: “Articular”. I just llavors ens plantem davant d’una gran girafa de fusta. És, probablement, la primera figura que es va fer a les torneries de Torelló (l’any 1934 van arribar al zoo de Barcelona una parella de girafes que van despertar molt interès, i des de Torelló van intentar reproduir-les en fusta, amb èxit). L’única manera de fer una girafa amb torn és amb peces articulades, amb c ilindres tornejats que després cal encaixar.

Poc després d’aquesta recreació de les girafes va desenvolupar-se a Torelló i als voltants una important indústria ninotaire. Pere Vila Soldevila, torellonenc, va fer un grapat de figures de fusta. Anava sovint a l’Avinguda de la Llum, a Barcelona, a veure les pel·lis de Disney, per inspirar-se.

Encenalls de banya, de Torelló a Mallorca

El rei Felip V, després de guanyar la guerra, va decidir fer el cadastre per poder cobrar impostos. Amb aquest objectiu, cap a finals del segle XVIII el viatger Francisco de Zamora va descriure al seu dietari bona part de la riquesa dels pobles per on passava. A Torelló va descriure la presència de torners de fusta i de banya. Es devia sorprendre, i molt, quan va veure el que es fabricava amb les puntes massisses de les banyes i, sobretot, amb l’ús del subproducte, els encenalls de banya, a priori només deixalles: “ Los mallorquines lo utilizan como abono para el campo ”, va escriure Francisco de Zamora. Penso en la feinada que representava comercialitzar els encenalls de banya fins a Mallorca: dur-los amb carro a Barcelona, després en vaixell fins a Palma i tot seguit de nou amb carro per l’illa... Sí, els catalans de les pedres en fem pans.

stats