Jugada mestra del Barça al Bernabéu (0-3)

BarcelonaLa joguina amb què el Barça jugarà aquest Nadal té la forma de l’escut del Reial Madrid. L’equip d’Ernesto Valverde va deixar gairebé sentenciada la Lliga guanyant per tercer cop consecutiu al Santiago Bernabéu en aquesta competició (0-3). Una jugada mestra en què tot va sortir de cara als blaugranes. Una carambola perfecta per tancar un any molt complicat de la millor manera, deixant el Madrid a 14 punts, el València a 11 i l’Atlètic de Madrid a 9.

Va ser un clàssic estrany, tant per l’horari com pel guió: un primer temps difícil de pair i un segon gairebé perfecte segons el guió traçat per un Ernesto Valverde que ja sol fer-ho, això: estudia els rivals al primer temps i els derrota al segon. Dels badalls de la primera part es va passar als crits de la segona. Uns de desesperació, uns altres d’alegria. “La Lliga no està sentenciada. Ens interessa sumar punts, tenir sensacions bones i mirar cap endavant, perquè els punts costen de guanyar però es perden a tota velocitat”, va dir un Valverde que, per primer cop, va guanyar el pols tàctic a un Zinedine Zidane que va admetre: “Rebré hòsties pel meu plantejament. Què hi farem, així és el futbol”.

Un futbol modern en què l’heroi que ha donat al madridisme cinc títols aquest 2017 acaba l’any amb l’afició estirant-li les orelles amb tanta força que podria caure del pedestal des d’on, fins fa poc, es mirava els seus adversaris. Valverde, en canvi, el tècnic que va agenollar-se als peus del francès a la Supercopa, ha trigat tot just quatre mesos a aixecar-se, i ha tancat l’any des del balneari del lideratge, on, relaxat, repassa els deures fets aquests mesos amb satisfacció: a la Lliga, ningú fa tants gols com el Barça. I ningú en rep menys que el seu equip, capaç d’adaptar-se a un escenari tan exigent com el Bernabéu.

De fet, van ser dos partits oposats en un de sol. D’entrada, els dos equips van ser incapaços de superar-se. Un partit tàctic, com se sol dir per ser positius quan els que no són addictes a analitzar les tàctiques badallen mentre s’acaben el vermut. El Barça no va sorprendre, perquè Valverde arribava amb les cartes marcades. Sense Deulofeu, Dembélé i Alcácer, l’equip blaugrana estava destinat a jugar amb un 4-4-2 amb Paulinho. I així va ser. Zidane, en canvi, tenia més per triar i finalment va decidir fer emprenyar Isco introduint un obrer incansable com Kovacic en comptes de la imaginació picassiana del malagueny. El Madrid va sortir ferit. Jugava amb una espasa de Dàmocles damunt del cap, la d’estar despenjat del capdamunt de la classificació.

Els deixebles de Zidane van mossegar amb una pressió angoixant que obligava Ter Stegen a xutar la pilota en llarg cap al cap d’un Paulinho convertit en el migcampista més ofensiu. Marcelo i Carvajal pujaven a pressionar els laterals blaugranes, i el Barça no aconseguia trobar la pausa per protegir-se amb la pilota als peus. “A l’inici del partit ens han plantejat una pressió molt alta. Han reforçat el centre del camp, ens igualaven home a home, i ens obligaven a jugar en llarg. No podíem fer el joc a què estàvem acostumats, havíem de passar la primera línia de pressió i a partir d’aquí jugar”, va raonar un Valverde que només va patir amb un gol ben anul·lat a Cristiano i una rematada al pal de Benzema, l’única ocasió en què va escapar-se d’un Vermaelen gairebé perfecte. La millor ocasió del primer temps, però, va ser d’un Barça inexistent en atac durant 30 minuts. Trenta minuts frustrants en què els elogis eren per a Piqué i Sergi Roberto, ferms en defensa. Només Paulinho semblava sentir-se còmode, ja que no era un partit de possessions llargues i sí d’atacs a l’espai de forma esbojarrada. Primer va guanyar l’esquena de Varane i va rematar una gran passada de Messi que hauria sigut gol si no fos pels dits de Keylor Navas. I després va rematar de cap una bona jugada col·lectiva d’Alba, Iniesta i Messi.

El Barça sol despertar a les segones parts. I malgrat que els rivals ho saben, la història es repeteix. Aquest any el Barça madura els partits, cuina a foc lent, juga amb els nervis dels rivals. “Era una qüestió de perseverar”, va apuntar Valverde, que no va voler admetre haver guanyat el duel tàctic a Zidane: “El futbol és cosa de detalls”. Un Barça in crescendo va colpejar primer gràcies a una jugada col·lectiva. Busquets va treure la pilota espolsant-se Kroos amb dos cops de maluc propis d’una ballarina de tango, va connectar amb Rakitic i el croat va trobar una autopista sense peatge perquè Kovacic, que tenia la missió de seguir Messi, va estimar-se més vigilar l’argentí, sense pilota, i permetre que Rakitic, que va jugar un partit gairebé perfecte, obrís el joc a Sergi Roberto. El reusenc, que sempre rendeix al Bernabéu, va donar a un Suárez molt endollat el gol del 0-1. I els nervis es van apoderar tant del Madrid que Ramos va agredir Suárez, tot i que només va veure la groga en un indult del col·legiat Sánchez Martínez. El murcià, però, sí que va expulsar Carvajal quan aquest va evitar el 0-2 de Paulinho amb les mans. Penal i vermella. I feina feta gràcies al 25è gol de Messi contra el Madrid. Zidane va fer tres canvis intentant anar contra la lògica d’un partit que ja era al sarró blaugrana, però el matx s’havia convertit en una festa de comiat de l’any 2017 d’un Barça que va perdonar uns quants cops el tercer gol, tot i que Piqué va aprofitar el seu cansament per instal·lar-se a l’àrea rival i intentar marcar de nou al Bernabéu. El 0-3, però, el va fer un dels jugadors que va entrar a la segona part, Aleix Vidal, després d’una jugada en què Messi, com si gaudís fent-ho tot més complicat, va donar l’assistència després de perdre la bota.

L’any de la fuga de Neymar, del partit sense públic contra el Las Palmas i de la moció de censura va acabar amb un triomf per recordar que, de pas, provoca una indigestió al Madrid just abans de les festes. Una jugada mestra de Valverde per tancar l’any.