Jorge Valdano: “Fa 30 anys Johan Cruyff era el Che Guevara”

BarcelonaJorge Valdano (Las Parejas, Argentina, 1950) ha interpretat tots els papers de l’auca al futbol: jugador, tècnic, director esportiu i comentarista. Ara presenta el llibre Futbol: El juego infinito, en què aplega articles sobre un esport que encara estima. Com estima xerrar. Amb ell s’hi conversa, més que entrevistar-lo.

Com valora la feina de Simeone?

Encara que sigui d’una escola oposada a la meva, admiro la seva passió. Ell segurament escolliria Bilardo i Mourinho. Jo, Guardiola i Menotti. Però és impossible no admirar una obra feta amb menys recursos que el Madrid o el Barça. Ell ha elevat la competitivitat de la Lliga, ja que ha ajudat que altres clubs no tinguin por als dos grans. El Cholo és un gran tècnic, ja que l’equip s’assembla a ell. Envia els jugadors al sacrifici i ells hi van somrient.

Ha liderat una revolució...

Quan La Gazzeta dello Sport va representar Simeone a la portada com el Che, vaig pensar que era una cosa bona, ja que, si Simeone és la revolució, volia dir que l’establishment era el tiqui-taca. Fa 30 anys el Che Guevara era Johan Cruyff, qui intentava canviar les coses amb un estil contracutural.

I Zidane?

Encara no puc definir del tot Zidane. Tot el que ha fet fins ara al Madrid ha sigut terapèutic. Ha instal·lat un bonrotllisme necessari al Madrid. Sap dir les coses i sap escoltar. A nivell de joc, sembla cada cop més conservador, però tot plegat és provisional. Tenim poc temps per analitzar com serà com a tècnic, encara no l’hem vist frustrat o celebrant un gran triomf. Cal veure’l en situacions extremes.

Sembla que els jugadors del Madrid el respecten més que a Benítez...

Els jugadors el veuen com algú igual pel que va ser com a jugador. I crec que els aficionats del Madrid han projectat la fascinació que van sentir per Zidane en el passat, cap al futur. El madridisme creu que un producte amb Zidane no pot ser lleig. Del cercle viciós s’ha passat a un cercle de triomfs, i tot per la percepció que la gent té de Zidane, ja que algunes de les seves decisions són similars a les de Benítez. Però amb Benítez la percepció era diferent. Un amic meu matemàtic sempre diu que entre la realitat i les percepcions... guanya la percepció.

Florentino busca el seu Guardiola?

El pes del nom propi té una data de caducitat. Després sedueix el coneixement. I és aquí on Guardiola va molt per davant dels altres. Quan veus un català parlant així alemany, t’adones que és algú diferent.

Com valora el pas de Guardiola pel Bayern?

És l’únic entrenador que he conegut que és capaç de canviar dins de l’èxit. Mai perd una essència, l’essència de ser protagonista, de voler tenir la pilota, però sempre mira com pot evolucionar, com pot millorar. Alguns volen fer-se propietaris del partit controlant els espais. Ell vol fer-ho amb el control de la pilota. Però ara sembla que ser cèlebre dependrà tant del 50% de la gent que t’estima com del 50% de la gent que t’odia.

Alguns diuen que ha fracassat...

Ara ja et pregunten abans del partit si, en cas de perdre, seràs un fracassat. Potser jugues molt bé i perds. Però ara ja hi ha condemna abans del crim. Tenim pressa per condemnar. Pots morir de moltes maneres. Pots morir lluitant o pots morir de res. Però ningú s’atreveix a opinar contra el resultat. Si tota l’anàlisi depèn del resultat, el debat és pobre. Ningú pot retreure res a Guardiola, encara que va perdre amb el Bayern.

Està de moda menystenir-ho tot...

Com més petit sigui el teu adversari, més petit ets tu. Però una cosa és el que pot dir un aficionat, ja que l’aficionat estima i odia, és més sectari. El problema és quan ho fa un analista. Però ara s’ha posat de moda que l’analista porti la samarreta del club.

El duel Guardiola-Mourinho a la Premier serà apassionant...

Només per la presència de Pep, el City ja semblarà un gegant. De nou, les percepcions. Amb ell, tot canvia. M’interessa molt el joc, no m’interessa la rivalitat creada al seu voltant fora del camp.

Com ha vist el trident del Barça?

És molt difícil no ser presoner dels membres del trident. Són una gran arma de desequilibri. Luis Enrique de ben segur que ho tenia present quan calia prendre decisions. El Barça juga bé, però els clubs els controlen homes de negocis sense paciència, i això pot ser perillós per a la formació de joves de La Masia. Cada cop arriben menys joves al Camp Nou.