FORA DEL JOC

L’últim dríbling de Ronaldinho

El brasiler ens va ensenyar el camí no només de l'alegria, sinó també de l'èxit

Quan ho vaig llegir vaig pensar que era broma. ¿Es retira? ¿No ho havia fet feia mesos o anys? Un cop més ens va regatejar. Després de jugar uns quants partits amb el Barça Legends, ¿Ronaldinho es retira? Pel que ens va donar, pel que ens va fer viure, l’hi perdonarem tot, absolutament tot. Té crèdit infinit, encara tenim a la retina alguna de les seves cabrioles.

L’episcopal nom de Ronaldo de Assis segurament era l’avís que el xicot estava tocat per la mà de Déu. Com a bon gautxo, la seva carrera va acabar sent nòmada per desig propi. Els vuit equips en la seva trajectòria professional ho acrediten. El seu mestissatge el va empènyer a importar un gest surfista per al futbol que va convertir en universal. Les seves dents prominents no eren un deix genètic, ni una casualitat, eren absolutament causals, el primer tret distintiu que parlava del seu caràcter. Les peces incisives del brasiler feien que sempre somrigués de manera natural, no li calia forçar-ho. La felicitat és el deix més característic del blaugrana. La seva manera d’entendre la vida i l’esport era la contínua recerca de la diversió. Mentre va trobar la diversió en un terreny de joc, va eclipsar la resta de jugadors. Quan va buscar la felicitat a la nit, es va eclipsar la seva màgia als camps. El seu futbol va ser màgic, va voler ser una barreja de Houdini, David Copperfield i Tamariz. Va combinar la màgia de prop amb els grans trucs, i alguns cops amb l’escapisme més insòlit. Inventava mentre jugava, en un rigorós directe improvisat. Va arribar al Barça i va reconvertir-lo en un tancar i obrir d’ulls. Ens va ensenyar el camí no només de l’alegria, sinó també de l’èxit.

Va unir la victòria i el jogo bonito. Podria haver allargat el seu regnat però no coneixia l’inconformisme. Els culers li devem dues coses respecte a Messi. En primer lloc, la seva voluntat de decidir que seria el seu hereu, d’adoptar-lo esportivament quan va arribar al primer equip i d’anar-se’n per deixar-lo créixer sense fer-li ombra. En segon lloc, encara que de manera indirecta, va demostrar a l’argentí el camí que no havia de seguir si es volia convertir en un professional modèlic. No es recorden grans frases del brasiler davant els micròfons. Parlava als terrenys de joc habitualment, al ritme de la música, com si portés uns cascos incorporats i en seguís el ritme mentre driblava rivals. Si Cristiano reconeix que tenia un primer toc molt bo és que no va dedicar gaire temps a veure’n els segons, tercers i quarts tocs, en què descobria l’il·lusionisme. Gràcies, Ronnie!

Més continguts de