ESPANYOL

S’amplia la màxima sequera de l'Espanyol lluny d’Europa

La temporada vinent serà la dotzena fora de les competicions continentals

L’ombra de la paraula Europa continua allargant-se de manera incòmoda a l’Espanyol. Després d’una temporada més irregular del que s’esperava l’estiu passat, l’entitat blanc-i-blava ja fa algunes setmanes que ha assumit amb resignació que el curs vinent tampoc podrà competir en unes competicions que se li resisteixen des del 2007, quan va viure una de les desfetes més tràgiques de la seva història: contra el Sevilla, als penals, en la final de Glasgow de la Copa UEFA. El curs vinent, l’amarga travessia del desert viurà un nou capítol que implicarà que la sequera més llarga en competicions europees de l’Espanyol des del seu debut en un torneig continental (la Copa de Fires del 1961) s’allargarà fins a dotze temporades. Ni tan sols en l’origen d’aquests títols -la Copa d’Europa, en què encara no s’ha estrenat, i la Copa de Fires, en què va jugar dues temporades, van néixer el 1955- l’espera de l’entitat havia sigut tan llarga.

Abans del parèntesi actual, la distància més gran entre dues participacions en tornejos europeus eren els deu cursos entre el 1976-77 (eliminació als vuitens de final de la UEFA davant el Feyenoord) i el 1987-88 (derrota a la final de la mateixa competició, a doble partit, contra el Bayer Leverkusen). Després de la també cruel desfeta en la seva primera final europea, l’Espanyol va trigar vuit temporades, fins a la 1996-97, per tornar a sentir en directe l’himne d’aquesta anhelada competició. Dues participacions en la Intertoto (1998-99 i 1999-00) i dues més en la UEFA (2000-01 i 2005-06) van precedir l’onzena i última ocasió que l’Espanyol va trepitjar camps europeus en competicions oficials, l’esmentada final de Glasgow.

Reajustar el full de ruta

La llarga espera actual contrasta amb el repte que el president espanyolista d’ara, Chen Yansheng, es va atrevir a pronosticar en la seva presentació, el gener del 2016: “L’objectiu intern és arribar a les competicions europees l’any vinent [en referència al curs 2016-17] i, si pot ser, a la Champions en menys de tres anys”. Arran de la impossibilitat d’assolir aquestes metes en el temps previst, el mateix Chen es va encarregar d’ajornar un objectiu que s’ha vist frenat, entre altres motius, per la recomanació del govern xinès de reduir les inversions estrangeres en conceptes com el futbol. En els dos anys i mig amb Rastar, l’Espanyol ha invertit prop de 35 milions d’euros en fitxatges.

Però molts dels nouvinguts no eren les primeres opcions, i de fet hi han acabat arribant jugadors lliures o d’edat avançada, cosa que n’ha reduït el potencial previst. “Europa ha de ser un objectiu a no gaire llarg termini, però no una obsessió, i ara queda lluny”, es va sincerar fa pocs dies Sergi Darder, que a l’estiu va tornar a casa renunciant a disputar la Champions amb el Lió. El d’Artà va reconèixer que no classificar-se per a Europa “no és un fracàs”, i que a principi de curs al vestidor se’n parlava “com un objectiu més il·lusionant que no real”. Setmanes abans, Diego López va sorprendre apuntant que no sabia “quin és l’objectiu concret del club per a aquest curs”. Un altre pes pesant de l’equip, David López, demanava paciència: “Vaig viure l’època més precària, al límit del descens i endarreriments en els pagaments. Em sorprèn que la gent no s’enrecordi. Ara es parla més d’Europa que del descens”, va afirmar el santcugatenc, que va insistir que “cal anar a poc a poc”, tot i que va assumir que “el club es va precipitar a l’hora de posar terminis a aquest objectiu”. Reajustar el full de ruta i canviar d’estratègia, dos passos necessaris per a un Espanyol que vol deixar enrere la sequera europea més llarga de la seva història.