80 anys esperant un porter estranger que triomfi
Ter Stegen busca seguir el camí de Platko als anys 20
BarcelonaEl Barça va ser fundat per un suís. El màxim golejador és un argentí, que va superar a la classificació un barceloní nascut a les Filipines (Alcántara) i un lleonès (César). Al Barça hi han triomfat joves de pobles catalans i dels barris barcelonins, acompanyats d’estrelles internacionals. Ara el Barça confia en un alemany, Marc-André ter Stegen, per agafar el relleu de Valdés a la porteria. Però, curiosament, la porteria del Barça ha estat un espai on els estrangers no han triomfat. Ter Stegen confia ser el primer estranger a triomfar com a porter en 80 anys.
Els primers anys de vida del club, anglesos i catalans es van alternar a la porteria, amb noms com A.J. Smart, Marial, Solà, Renyé, Aramburu i Lluís Bru. El primer gran porter, però, va ser El Divino Ricardo Zamora, fitxat quan tenia 18 anys de l’Espanyol. Zamora va jugar tres anys de blaugrana, i va guanyar els tres campionats de Catalunya -llavors la Lliga no existia- i una Copa del Rei. El 1922, però, va tornar a l’Espanyol després de barallar-se per una qüestió de diners.
L’aposta blaugrana per fer oblidar Zamora va ser l’únic porter estranger que fins ara realment ha triomfat al Barça: Ferenc Platko. L’hongarès era fort i valent, i es va guanyar l’eternitat gràcies a la final de Copa del 1928 contra la Reial Societat, quan el poeta Rafael Alberti i el cantant Carlos Gardel van veure a Santander com s’obria el cap defensant la porteria. Platko va jugar tota la final amb el cap sagnant -va caldre un segon partit per decidir la final, que Platko ja no va jugar-, i va rebre la visita de Gardel a l’Hospital. El poeta andalús el va recordar amb aquell poema en què deia: “ Oso rubio de sangre… oh Platko, Platko, Platko, tú tan lejos de Hungría, ¿qué mar no hubiera sido capaz de llorarte? Nadie, nadie se olvida”. Platko va jugar del 1923 al 1930 al club, compartint la porteria amb homes com Llorens i Casanovas.
Després de Platko van arribar nous herois, com l’aragonès Juan José Nogués, internacional al Mundial del 1934. Després de la guerra va ser el torn de Juan Zambudio Velasco, un murcià que va jugar vuit temporades a les Corts fins que va patir una greu lesió a l’ull en un partit contra el Celta. La lesió va obrir el camí a Antoni Ramallets, un gracienc que abans havia jugat al Valladolid i al Mallorca. Quan Ramallets es va retirar després de 13 anys, van arribar José Manuel Pesudo primer i Salvador Sadurní després, un porter molt seriós, pràctic, que va jugar 16 anys al Barça. Durant molts anys va compartir equip amb l’andalús Miguel Reina -pare de Pepe Reina, actual porter del Nàpols.
La nissaga basca
Als anys 70, amb el permís de Pere Valentí Mora (el porter del 0-5 del 1974), va manar el basc Peio Artola, exjugador de la Reial Societat. Dos bascos més el van seguir: Javier Urruticoechea, Urruti, fitxat de l’Espanyol, i Andoni Zubizarreta, el porter de la Champions de Wembley (1992). Enmig, no van tenir fortuna porters com el gallec Amador. Entre Zubizarreta i Valdés, una munió de porters no van poder aconseguir la titularitat de manera estable, molts dels quals estrangers. Carles Busquets, Jesús Mariano Angoy, Julen Lopetegui, Vítor Baía, Ruud Hesp, Richard Dutruel, Roberto Bonano, Robert Enke, Rüstü Reçber, Francesc Arnau, Albert Jorquera i Pepe Reina (el fill de Miguel). Només Valdés ha aguantat la pressió. Ara Ter Stegen vol ser el primer porter estranger a triomfar des de Platko.