L’atleta catalana que va estar cinc anys sense parar de correr

BarcelonaEl bottle flip challenge, el fidget spinner o el dab. Aquestes van ser algunes de les modes que van passar fa deu anys. Ben bé encara no se sap per què van tenir tant recorregut. Ara parlem de torrades d’alvocat, açaí i running, encara que això últim ha estat present dins del territori català més temps del que la gent pot pensar. I si no que li preguntin a la Cèlia Balcells, que va començar a córrer com a hobby i ara s’hi dedica professionalment. “Al principi feia cinc o deu quilòmetres i acabava destrossada. Hi havia una pujada que ara faig en dos segons i llavors em semblava impossible. Tot i això, era molt satisfactori”, recorda. “Això va ser l’últim any abans d’anar a la universitat. Quan vaig anar a estudiar a Lleida, tot i que allà no hi ha gaire muntanya, anàvem a córrer cada dia. Va ser llavors quan vaig conèixer l’Arnau Cases, que em va introduir al món del rendiment i del trail running català. Ell estava implicat en la selecció catalana i em va explicar què havia de fer per arribar-hi. A partir d’aquí vaig començar a córrer més seriosament”, explica.

L’atleta de Santa Coloma de Queralt va anar millorant a poc a poc, sense obsessionar-se, però amb molta constància. Encara recorda amb una rialla la primera cursa “important” en què va participar. “La primera cursa important va ser la Trencacims. Abans ja havia fet alguna cursa pel meu poble, però aquesta va ser la primera gran. Era una prova de la Copa Catalana, l’any després de la pandèmia. Corria amb mascareta i tot. Vaig fer 23 quilòmetres amb motxilla, menjar i aigua, gairebé com si anés d’excursió”, explica rient.

Aquesta va ser la primera pedreta que va posar per començar a construir el seu camí en el trail running. Un camí que per alguns moments va arribar a trontollar. Al desembre li va aparèixer un neuroma de Morton, que li generava molt mal al peu quan corria. “Vaig decidir acabar la temporada igualment. Podia córrer, però em feia mal un dit. Quan vaig parar després de competir tant, tot em va caure a sobre. Van ser unes setmanes dures i estava bastant trista”, comparteix la Cèlia, encara que afirma que tampoc va ser el moment més dramàtic de la seva vida.

Amb aquest problema solucionat, ara només té unes petites molèsties a la ciàtica, que li estan fent la guitza a l’hora d’entrenar. Aquesta microlesió l'ha obligat a fer una cosa que un temps abans no s'ho hagués ni contemplat: descansar. “Fa tres setmanes vaig començar amb un dolor al gluti que després es va estendre cap a l’engonal. El fisioterapeuta em va dir que parés un dia de córrer. Fa tres anys no ho hauria fet, però ara sí. He après que si continues posant impacte pot anar a més, així que intento gestionar-ho millor”, relata. Ara ha començat amb un nou entrenador que l'ajuda a controlar la seva inesgotable energia i l’obliga a descansar mínim un dia a la setmana. “Durant 5 anys vaig córrer els 365 dies de l’any, no me’n saltava cap. Des del gener ell m’ha fet introduir un dia de bicicleta”, explica.

És feliç amb poc (o molt)

Tot i no poder dedicar el 100% del seu temps al trail, ja que a les tardes exerceix d’entrenadora personal, té un objectiu molt marcat. La humilitat, senzillesa i energia que desprèn han fet que estigui centrada en aconseguir una cosa molt més bàsica que guanyar una Zegama o una Ultra Pirineus: poder córrer sempre feliç. “El meu objectiu és poder córrer durant molts anys. Per mi continua sent una afició. Competir és un plus”, argumenta. “M’agradaria estar entre les millors durant molts anys, però sense necessitat de ser la número u. No necessito guanyar una Zegama, però sí estar a prop de l’elit per poder córrer les curses que realment m’agraden”, conclou la Cèlia, deixant una reflexió a l’aire. I és que a vegades menys significa més i que la felicitat d’un mateix resideix en les petites coses, ser més bo no vol dir gaudir més que els altres de la vida.