Feia temps que no me n’anava al llit sense sopar per un disgut culer. Potser des d’ara fa un any, quan el Madrid ens va eliminar de la Copa, a casa, amb un bany similar al d’ahir. I amb les mateixes sensacions: que l’equip camina més del que corre, que juga amb menys intensitat que els rivals i, sobretot, amb molta menys gana. Ahir, el Barça, jugant-s’ho tot a la Lliga, no va jugar a res. A la primera part semblava que deixava que passessin els minuts. A la segona, va ser pitjor. Amb Martino expulsat, el Barça va sortir encara més badoc, més passiu i més imprecís fins a arribar a donar una imatge vergonyosa -Iniesta al marge- dels tretze jugadors que ahir vam tenir al camp. D’acord que el Tata va fer una alineació poc comprensible i un plantejament encara pitjor però, amb l’alineació que va sortir al camp, el Barça ha de ser molt més competitiu contra qualsevol equip. També contra aquesta Reial que, per més que mossegui, ha sortit escaldada de tots els seus partits de Champions. D’ahir, no se salva ningú. Valdés ja fa massa dies que surt a caçar papallones (València, Etihad, Anoeta). Els laterals Montoya i Adriano no són mai al darrere i serveixen de poc al davant (algun dia el brasiler fa un xut de rosca i Montoya ahir es va apuntar una assistència de gol). El tàndem Piqué-Bartra continua navegant perquè, a banda dels errors infantils d’ahir, han de tapar tants forats a les bandes que això els obliga a sortir de la seva cova i queden retratats en tots els gols. Song, maltractat preventivament per les ràdios abans de començar el partit, ahir es va entossudir a donar-los la raó. Busquets, fora de posició, no és el mateix. Iniesta, que es va intentar posar l’equip a l’esquena, es va trobar molt sol. Pedro, sí, lluita com sempre, però amb els cracs al camp sembla que perdi autoestima. I els cracs són Messi i Neymar. L’argentí, que necessita molt poc per marcar un gol, cada vegada desapareix durant més minuts. I Neymar, que s’hauria de menjar el món, ni tan sols apareix. El Barça va semblar que tornés les armes per batallar aquesta Lliga sense necessitat de supervisors atònits. La primera derrota va arribar a Bilbao. Aquell dia Martino no va fer autocrítica. Al contrari, va consolar-nos dient que havíem jugat mitja hora molt bona. La desfeta més dolorosa i grossa de l’any l’hem patida a Sant Sebastià. L’any passat el Madrid de Mourinho va llençar la Lliga a Andalusia. Aquest any, el Barça se l’està deixant a Euskadi. La bona notícia és que ja no hi hem de tornar. La dolenta, és que ara caldrà anar a mantenir-la viva al Bernabéu.