El Barça en vers
Avui, als jardins de l'Ateneu, presentarem la penúltima gran idea de l'ARA. És la magnífica col·lecció dels millors poetes catalans entenent, per descomptat, que els versos van a gustos i que a cadascú li agrada parafrasejar, a mitja veu, els poemes que li convenen en cada moment. Triar és trair. A mi, per exemple, m'hauria agradat poder aglutinar, en un volum, tota la poesia que els autors de renom han dedicat al Barça. Dels més sentits als més satírics, passant per l'abrandament d'una gran victòria o pel dolor d'unes desfetes que, per sort, sonen antigues.
Potser, per motiu de llengua, n'hauria quedat fora el primer gran poema sobre el futbol i sobre el Barça. Aquella Oda a Platko que va escriure l'andalús Rafael Alberti en veure que el porter hongarès del Barça, després d'una commoció cerebral i d'una gran ensangonada a la final de la Copa d'Espanya del 1928, a Santander, contra la Reial Societat, va tornar-se a posar sota els pals per completar una actuació memorable. (" Ni el mar, ni el viento, Platko,/ guardameta en el polvo,/ pararrayos. No nadie/ nadie, nadie ").
L'obra central, al meu entendre, seria el poema que el club li encarrega a Josep Maria de Sagarra en motiu de la inauguració, el 1957, del Camp Nou. L'original, amb un marc ridícul, estava penjat sense pena ni glòria en una de les antigues sales de reunions de les oficines de sobre la pista de gel, talment com si fos el banderó del Östers Vaxjo. Un grup de periodistes de TV3, arran del programa del centenari, el vam trobar i el club va recuperar, amb els honors merescuts, el sonet titulat Blau i grana : "Oh, ciutat meva que la vida em prens / -i ets més meva i menys meva cada dia- / avui, amb blau sofert i amb grana intens / estàs pintant tot l'aire d'alegria. / S'obren les portes de l'estadi immens, / fet a l'amplada que el teu cor volia, / i el que és fill teu, i el que no ho és, sorprens / amb l'aplom de la teva senyoria. / Avui de roig de sang i de blau de mar / vesteixes l'arrogància muscular / que excita i embriaga i abraona; / i avui això que és glòria i febre i crit, / només té un sol amor i un sol sentit / i una sola paraula: BARCELONA!"
Sis anys més tard, Pere Quart li responia amb un esmoladíssim Contrasonet del Camp Nou ("el nou temple del culte muscular […] que s'aplica a fer la guitza, a guitzes, a l'enemic més car"). Aquests versos han estat acuradament estudiats per Josep Bargalló -sí, aquell que va ser conseller en cap del govern tripartit.
Però de tots els poemes sobre el Barça, en la meva tria personal hi poso al capdamunt aquella humorística Oda a Koeman de Lo Gaiter del Besòs, l' alter ego de Ramon Solsona, que acabava amb una descripció precisa del defensa holandès: "Cuixes d'acer, ballesta sobrehumana, / fàbrica de gardeles que congries / esteranyinador de porteries / i míssils que rebenten la diana. / Per imposar la llei amb escombrades / pel fred engany a l'hora del penal, / pel llarg dibuix de magistrals passades / i pel cacau aquell de la final / no trobarem ningú que se t'assembli. / Adéu, Tintín, adéu heroi de Wembley!"