De fer història amb el Girona a treballar a la Nestlé

Girona“Va embogir molta gent, jo el primer”, assegura Jaume Duran, autor del primer gol en el retorn històric del Girona a la Segona Divisió gairebé cinc dècades després. L’agost del 2008, a l’estadi de Balaídos, l'exdavanter banyolí va convertir-se en el protagonista d’un conte de fades: només dues setmanes abans jugava al Palamós, a Tercera. “Vaig fitxar de carambola, perquè el Girona va venir a la Costa Brava a jugar un amistós i em va sortir tot. Cada cop que agafava la pilota, esprintava i marxava del meu defensor. Ells buscaven un extrem esquerre i l’entrenador, en Raül Agné, ja em tenia vist. Però aquell partit va ser clau i en menys de quinze dies era titular en un partit de futbol professional”.

Oblidar-ho és impossible. “Ara cada vegada que veig el Celta per la tele o que juga contra el Girona, em ve al cap aquell dia. I m’arriben mil recordatoris, esclar”, recalca. Aquest diumenge, el Girona de Míchel rep el Celta a Montilivi (21 hores, Movistar LaLiga) i a Duran se li omplirà el WhatsApp de missatges. Va retirar-se al filial del Girona, en què va guanyar una Copa Catalunya Amateur, i fa deu anys que treballa al departament de logística de la Nestlé, a la ciutat, on té un càrrec administratiu de control i responsabilitat. “Als que són amants del futbol, quan els ho explico, em diuen, «Collons, vas ser tu?». Queden parats”. Riu, conscient de l’efecte que provoca.

Té molt present la intensitat d’aquells dies. "L’endemà de l’amistós vaig signar, l’altre vaig entrenar, hores més tard vaig debutar en un partit de Copa Catalunya i després em van confirmar que sortiria a l’onze de Vigo. També hi va ajudar el fet que la plantilla tampoc no estava del tot acabada i faltava gent per arribar”. El Celta llavors era un dels cocos de la categoria, amb noms propis com Trashorras, Óscar Díaz, Michu o, testimonialment, un jovenet Iago Aspas. El Girona era “un novell, en aquest món”. 11 dels 14 jugadors que van tenir minuts debutaven a Segona Divisió i l’entrenador tampoc no disposava d’experiència prèvia. Van guanyar 0-1 amb el gran gol de Duran a mitjan segona part.

“Estava en un núvol, complia el meu somni. Tinc la imatge de sortir de l’hotel, amb la Policia Nacional escortant-nos. A mi no m’havien escortat mai enlloc. Vam travessar la marea humana que s’enfilava cap a l’estadi i quan vam trepitjar la gespa… allò era enorme. Tampoc no havia jugat mai en un lloc tan gran. Vam saltar al camp des del fons d’una porteria, perquè abans es feia així, i flipava”, comenta, i dona la recepta del que va fer perquè no es notés gaire. “T’has de limitar a fer el que saps fer. Concentrar-te, posar els sentits en la feina i expulsar els nervis. No hi ha més”.

Al minut 63, en una jugada de murri, Duran va caçar una pilota dins l’àrea i va superar el porter Notario. Set minuts més tard, Agné el va substituir. “Estava asfixiat, ho havia donat tot –reconeix–. Ha estat amb el pas del temps que m’he adonat de la importància del gol. En aquells moments, ni de conya m’imaginava que tindria aquesta transcendència. El Girona ha assolit fites gegants els darrers anys, però aquella victòria a Balaídos, i la temporada al complet, van ser una de les pedres que es van posar perquè el club fos on és ara”. Els gironins van salvar-se i mai no han tornat a la Segona B, tot i flirtejar-hi alguns cursos.

Lesions, salari i el diari

El gol contra el Celta va ser l’únic que el banyolí va fer amb el Girona, on va jugar dotze partits abans que les lesions li tallessin el pas. “És l’espina que m’ha quedat clavada. Em vaig haver d’operar d’una hèrnia discal al març i no vaig jugar més. Crec que si no m’hagués fet mal, hi hauria jugat més temporades, però a l’estiu següent em van rescindir. Sempre m’he preguntat què hauria passat”. No va ser per diners. “Vaig sortir barat, jo –defensa–. Vaig acceptar el salari que em van oferir, no era viable demanar més. Només faltaria que, per una vegada a la vida que em passa el tren al davant, m’hi hagués posat de cul”. Duran va anar a signar amb el pare: "I no vam ni negociar. No em van posar una pistola a la boca, però qui sabia si el contracte l’endemà ja no hi seria. «Signes això? Et sembla bé?» –em van dir–. «Sí, sí, i tant». Vaig agafar el full ben de pressa”.

365 dies més tard voltava pel futbol gironí, on es va moure entre el Palamós, on va tornar, i el Peralada, abans de vestir novament de blanc-i-vermell en el tram final de la seva trajectòria. La sort no el va acompanyar gaire, perquè es va trencar els creuats dues vegades. “Tret d’aquells moments, m’ho he passat bé. El futbol m’ha donat moltes coses”, resumeix. Una és la tarda a Balaídos. “Vaig sortir a la portada del diari i tot. El pare la conserva a casa. Ni ell ni la mare van veure el partit, perquè estaven de creuer. Quan els vaig trucar per dir-ho, no s’ho creien. Si ja era difícil creure que jugaria, imagina dir que havia marcat”, finalitza.