BARÇA

Cent anys de la primera edat d’or del Barça

Fa un segle, Josep Samitier i Ricardo Zamora van debutar el mateix dia amb l’equip

Pocs períodes històrics tenen una data d’inici, un minut zero, tan fàcil d’identificar com l’anomenada primera edat d’or del Barça, que va transcórrer entre el 1919 i el 1929. L’espurna inicial té un moment temporal singularment concret: quarts de set de la tarda del dissabte 31 de maig del 1919. Aquell dia, del qual demà fa just un segle, van debutar amb la samarreta blaugrana els mites Josep Samitier i Ricardo Zamora.

Un parell de dies abans ho havia fet un davanter centre destinat també a fer història: Climent Gràcia. Els tres jugadors, més el fitxatge estrella de Félix Sesúmaga -que venia de l’Arenas, campió d’Espanya del moment-, es van unir a un grup que s’havia anat forjant aquells últims anys i que formaven Vinyals (al primer equip des del 1913), Torralba (1914), Vicenç Martínez (1915), Sancho (1916), Alcántara (1912, amb una segona etapa iniciada el 1918), Coma (1918) i Galicia (1919), tots entrenats per l’anglès Jack Greenwell (en el càrrec des del 1917). Francesc Vinyals era l’amo de la banda dreta, que no abandonaria fins a la irrupció d’un altre mite, Piera. Ramon Torralba era un migcampista totterreny que rebia el malnom de la Vella per la seva perpetuació en l’onze blaugrana, del qual no va plegar fins al 1928. Agustí Sancho era el migcentre cerebral de l’equip, el “pit d’acer”, el nostre Babe Ruth si atenem al seu físic. Paulino Alcántara era la gran estrella, el golejador infatigable, el capità i el líder assenyat del grup. Coma i Galicia eren el tàndem defensiu, dos bessons futbolístics que van jugar innombrables partits junts. I, finalment, l’entrenador, el carismàtic Jack Greenwell, fill de la conca minera de Durham, al nord d’Anglaterra.

Però tornem a aquells dies finals del mes de maig del 1919. Per què quatre debuts estel·lars en un parell de dies? La resposta la trobem en el calendari: era el final de la temporada -ja s’havia acabat el Campionat d’Espanya, en què l’Arenas de Sesúmaga havia noquejat el Barça a la final- i el club blaugrana havia programat tres amistosos molt importants per la seva significació política. El rival era, ni més ni menys, que una selecció de futbolistes dels països aliats que havien vençut en el conflicte bèl·lic que va assolar Europa entre el 1914 i el 1918. Durant tot aquell any es van celebrar nombrosos actes a tot arreu del continent per commemorar el primer aniversari de l’armistici, i Barcelona i el Barça no en podien quedar al marge.

A la capital catalana s’hi va desplaçar un combinat de jugadors que havien combatut en la guerra i majoritàriament format per futbolistes francesos, de manera que no resultava estrany que juguessin amb els colors del Red Star de París, un club històric. El contingent francès estava format pel porter Chagnot -en lloc de l’esperat Pierre Chayriguès-, Mercier, Louis Mistral -el millor migcampista de França, segons la premsa catalana-, Wartel, Joyaux, Kratzer, Decker, Jean Boyer -davanter malcarat que havia guanyat la Copa de França amb el Club Athlétique de la Société Générale- i Carlier. Segons algunes cròniques de l’època, aquest últim era, ni més ni menys, que el Jim Carlier que entre el 1913 i el 1914 havia jugat amb el Barça, i que durant el conflicte bèl·lic va pilotar un biplà de l’exèrcit francès.

Tres partits

Al nucli francès s’hi sumaven el belga Coen, l’anglès Mirwis i dues incorporacions finals de gran nivell que al primer partit encara no havien arribat: el davanter centre del Daring de Brussel·les, Guillerm, i un professional de l’Aston Villa anomenat Mountford. A l’equip també hi havia un jugador anomenat Romano, que les cròniques de l’època definien com a suís, però que potser era l’italoargentí Paul Romano, que va desenvolupar la seva carrera futbolística a França. La nota exòtica la posava l’espanyol Oliván que, tot i pertànyer a un país neutral, va ser inclòs al combinat perquè havia combatut a la guerra formant part de la Legió Estrangera de la República Francesa.

El primer dels tres partit programats es va disputar el 29 de maig del 1919 i va acabar amb victòria blaugrana per 2 a 0, amb doblet del basc Lakatos. Hi van debutar els esmentats Sesúmaga i Gràcia. El segon partit -amb què començàvem el relat- va ser dos dies després, i també va acabar amb victòria local, igualment per 2 a 0, amb gols del jove Samitier i de Sesúmaga. Per acabar, l’1 de juny es va disputar l’últim matx de la sèrie, el més brillant i espectacular de tots tres, amb golejada del Barça per 6 a 0, amb doblets de Vicenç Martínez i Sesúmaga i un parell de gols més de Vinyals i Gràcia. Una victòria que va tenir premi doble, perquè la colònia francesa de Barcelona va oferir una copa al guanyador. L’equip dels aliats va continuar la gira de partits amistosos per Espanya, amb resultats poc lluïts: vuit derrotes en vuit partits, i quatre gols a favor i trenta-tres en contra.

Els tres partits contra el combinat dels aliats van esdevenir la porta d’entrada a una època daurada en què els gols i els títols no van parar de brollar de manera intensa fins al 1929, amb una culminació brillant com va ser l’obtenció del primer títol de Lliga, la competició medul·lar dels nostres dies. En resum, 8 Campionats de Catalunya, 5 Campionats d’Espanya i 1 Campionat de Lliga (en realitat dos, si tenim en compte també l’edició de la temporada 1927-28, que va quedar inacabada). Però, per damunt de tot, un equip que va consolidar l’afició al futbol com a fenomen de masses i que va aconseguir ser admirat tant a casa com a Europa i a Amèrica.

Més continguts de