Motius per estar (també) emprenyat

Va ser començar el partit, veure com l’encarava el Barça i tenir un sentiment positiu de cara a la final. Després d’uns minuts, la pressió no cessava, el Sevilla estava desbordat i el Barça marcava el primer. I el segon. I el tercer. I s’arribava al descans amb el partit sentenciat i la sensació que la golejada hauria pogut ser més escandalosa. La segona part va seguir igual: pressió, recuperació, atacs i gols. Un partit rodó, 90 minuts impecables que encara no s’havien vist en tota la temporada i que feia molts anys que no es veien a Can Barça. I acte seguit, la gran pregunta: per què punyetes no es va jugar així a Roma? Una pregunta que alguns consideraran demagògica però que molts culers es feien i que, fins i tot, pesava més que l’eufòria del títol.

És cert que no es pot jugar sempre així, i menys dos partits per setmana. Però l’exhibició contra el Sevilla demostra una vegada més que la planificació del partit de Roma va ser nefasta. Perquè és evident que ahir el Barça no hauria pogut jugar així si no hagués fet rotacions contra el Celta, dimarts. De la mateixa manera que se n’havia de fer contra el Leganés, i que s’havien de gestionar millor els minuts en la segona part de la temporada. A més, no és cosa nova, ja que l’equip s’hi ha enganxat els dits tres temporades consecutives.

Però lluny de l’eliminació de Champions, que evidentment ja no té remei, ahir es constatava novament que aquest model de joc del Barça, això que alguns qüestionen -els que volien Mourinho i ara volen Klopp-, segueix sent el camí correcte cap a l’èxit. Es tracta de creure-hi. És a dir, de cuidar més La Masia, mimar les promeses i gastar-se calers pels jugadors que realment valen la pena. Cal recordar-ho perquè ara se’n va Iniesta, i Piqué, Busquets i Messi ja en tenen trenta. No calen suplents que costin una fortuna, sinó futbolistes -estrelles o anònims- que els disputin la condició de titulars. És decisió dels que manen si es va per aquí o si es torna a la política de fitxar l’àlbum de cromos que tant agradava als 80 o en l’era Gaspart.

Més continguts de