Barça i franquisme, el debat que ha arribat a les facultats d'història

BarcelonaA la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona es feia cua per entrar a l’aula 205. Alguns estudiants van quedar-se fora i d’altres van trobar un racó contra les parets per seguir una xerrada de dos dels seus professors, en Carles Santacana i en Carles Viñas. ¿Què portava tanta gent a aquella aula? Doncs escoltar-los parlar de franquisme i futbol. Després que el club blaugrana fos acusat pel Reial Madrid de ser l’equip del règim, els professors d’història que s’han especialitzat a parlar també d’esports han fet hores extres. «No sol ser normal, tenir tanta gent en una xerrada» admetia en Jordi, un dels estudiants presents. Més d’un portava samarretes de clubs de futbol. També van aplegar-se professors per escoltar com en Santacana i en Viñas desmuntaven els arguments del Madrid contra el Barça.

L’acte va ser moderat per Joan Villarroya, que pot presumir de tenir un carnet del Barça amb un número molt baix. "Puc recordar el primer cop que vaig veure una senyera a un acte públic. Va ser al Camp Nou, com no. Fa gràcia quan algú no vol que es parli de política i esport, quan la política ho toca tot. Alguns historiadors semblen voler ignorar el futbol, però en Josep Fontana, un dels grans noms del nostre país, portava el Mundo Deportivo sota el braç. I en Vázquez Montalbán? Ell va demostrar que per entendre el país, també cal parlar dels seus clubs esportius, especialment el Barça", deia amb una mitja rialla, satisfet de veure tants joves alumnes, disposats a fer moltes preguntes, algunes de les quals interessants, com una sobre el paper dels grans empresaris del tèxtil en el Barça dels anys 60.

Una setmana més tard de la xerrada a la Universitat de Barcelona, Santacana repetia la xerrada a l’Ateneu Barcelonès, en aquest cas acompanyat per Josep Maria Solé i Sabaté i el periodista de La Vanguardia Xavier Garcia Luque, en un acte moderat per la periodista Marta Ramón, organitzat per l’Ateneu i Àgora blaugrana, una associació que uneix diferents grups d’opinió blaugrana. De sobte, s’ha tret la pols als excel·lents llibres d'aquests autors, ja que el barcelonisme es troba obligat a defensar-se d’una acusació sorprenent: ser l’equip del règim franquista. "No té ni cap ni peus", defensa Santacana. "En veure el vídeo del Madrid et preguntaves com podien fer una cosa així, amb arguments de primària. Vaig sentir que s'insultava el Barça de forma barroera", se sincerava Garcia Luque. Santacana, però, afegia que "hi ha mala fe i és molt greu, ja que es banalitza el franquisme".

Tots, però, accepten una idea: es pot dir que el Madrid inicialment no va ser l’equip del règim, ja que l’equip consentit durant els anys 40 va ser l’Atlètic de Madrid, rebatejat llavors com Atlético Aviación. "Era l’equip dels militars, amb tot el pes que tenia a un estat que sortia d’una Guerra Civil. Però la situació canvia als anys 50, quan el Reial Madrid obté grans victòries. Es pot dir que el règim s'apropia de les seves victòries", explica Viñas. Solé i Sabaté recorda que "la història del Madrid sempre està sota sospita, ja que sempre va acostar-se al poder. El Madrid va acabar per ser l'equip del règim després, ja que, pel que fos, no va poder ser-ho l'Atlètic de Madrid primer".

Dues maneres de recordar el passat

El Barça no podria esdevenir l'equip del règim pel seu passat que el significa. Inicialment, el club blanc tampoc ho era. «El Madrid va patir i gairebé baixa a segona. El seu president comunista, Antonio Ortega, va ser afusellat el 1939. Però no per ser president del club: el van afusellar per ser un militar comunista, i és curiós com el club l’ignora. A la seva pàgina web el nom no surt. La raó que s’argumenta és que no el van escollir els socis, que no va ser votat. Bé, Santiago Bernabéu tampoc va ser votat i porta el nom del seu estadi», defensa Viñas. Especialment a partir de l’arribada a la presidència del club blanc de Bernabéu, un exjugador del club que havia estat voluntari al bàndol nacional, el Madrid anirà teixint complicitats amb el franquisme, fins a esdevenir el seu gran ambaixador. "Un moment clau és el famós cas Di Stéfano", recorda Santacana, quan les autoritats van ajudar el Madrid per evitar que el jugador argentí fos fitxat pel Barça. "Va ser un moment clau. Si Di Stéfano arriba a un Barça que ja tenia Kubala, hauria estat un equip imparable. Però les autoritats van posar-se del costat del Madrid per decretar que Di Stéfano hauria de jugar als dos clubs, dos anys a cada banda, indignant el Barça, que va rebutjar el pacte. I el jugador va marxar al Madrid, que iniciaria una època daurada", afegeix. El Barça renunciaria, en part, quan al president Martí Carreto les autoritats li van recordar que "vostè té família i negocis". És a dir, com diu Garcia Luque, en "una dictadura tot està prohibit i les autoritats donen permisos. Per tant, deien als directius del Barça que fessin cas si no volien tenir problemes amb els seus negocis", afegeix. El periodista, però, durant l'acte a l'Ateneu va proposar escriure un altre llibre sobre Di Stéfano per recollir totes les agressions i baralles que va protagonitzar el jugador argentí. "I només el van expulsar un sol cop, però van sancionar l'àrbitre".

Amb Di Stéfano al camp i Bernabéu a la llotja, el Madrid esdevindrà la nineta dels ulls del règim, com va dir el ministre d'Exteriors Fernando María Castiella, que va definir el club blanc com "el millor ambaixador del règim, per davant dels diplomàtics o dels cònsols". El butlletí oficial del Madrid se'n va fer ressò.

Santacana, Viñas o Solé i Sabaté s’han capbussat en arxius i han investigat durant anys. I ara es troben havent de rebatre els arguments d’un vídeo fet amb poca traça. «Fa mandra», diu Viñas. Santacana es resigna, "és un símbol d’una època on s’agafen quatre imatges a les xarxes i fas un vídeo que sembla tenir el mateix valor que dècades de feina acadèmica per investigar". "Si parlem del vídeo que es va difondre ara fa pocs dies s'ha de contextualitzar les imatges en la realitat de la dictadura. El Barça i tots els clubs varen ser controlats pel franquisme. En el cas del Barça, el control encara és més estret pel seu passat", diu Santacana. És clar que es va cantar el Cara al Sol a les Corts o el Barça va donar medalles a Franco. "Tothom ho feia. Era una dictadura, només es podien tenir presidents afins al règim. Dir que el Barça era franquista per aquest fet és ignorància, ja que tots els clubs ho feien", afegeix Viñas. Solé i Sabate recorda com quan el Barça va haver de donar una medalla a Franco el 1974, el vicepresident Raimon Carrasco es va negar a anar a Madrid, ja que, va dir: "No penso donar la mà a qui va afusellar el meu pare", el polític catalanista Manuel Carrasco i Formiguera. "Ara sembla que només el Barça anava a veure Franco. Era una dictadura, tothom havia de passar pel palau del Pardo", defensa Garcia Luque.

Viñas recorda que "el Barça mai es treu el pòsit de desconfiança que li prové de la seva història passada. D'alguna manera això fa que el Barça estigui conceptualitzat com un club sempre sospitós". Aquest és un punt clau segons tots els historiadors. El Barça, com tots els clubs, tenia presidents afins al règim, a vegades persones que ni havien estat socis del club, com el marquès de la Mesa de Asta Enrique Piñeyro o el militar José Vendrell, que era soci de l’Espanyol. Però les autoritats franquistes "sempre el van veure com un club catalanista, perillós", segons Solé i Sabaté. Les autoritats desconfiaven de la seva afició, que protagonitzaria actes de revolta, com la famosa vaga dels tramvies. "Durant la vaga del 1951, els aficionats van refusar agafar els tramvies per anar al camp malgrat que plovia, en plena vaga contra l’augment de preus. Es pot dir que en part aquella protesta va tenir èxit també per aquella acció", recorda Santacana, que també recorda l’acte de "depuració que es va fer el 1939, quan el franquisme va organitzar un partit entre el Barça i l’Athletic de Bilbao a les Corts per treure pit, amb la premsa dient que calia oblidar el concepte d’Esport i ciutadania, el lema del president Suñol i Garriga, afusellat el 1936. A cap altre club li van fer un acte com aquest on semblaven voler dir que havien netejat amb lleixiu un club amb antecedents catalanistes. Doncs bé, mai es van treure de sobre la idea de ser el club catalanista. El 1968, quan el Barça guanya la copa al camp del Madrid, Bernabéu dirà allò que li agrada Catalunya, però no els catalans. És a dir, el mateix president del Madrid seguia identificant el Barça amb Catalunya".

Els historiadors que fa anys que treballen a Catalunya i que estudien la relació que hi ha entre l'esport i el franquisme es pregunten per quina raó pocs companys de gremi han fet la mateixa feina a Madrid, per explicar la història del Madrid republicà, que per moments sembla que no va existir. Com si el Madrid victoriós només hagués existit a partir del fitxatge de Di Stéfano i les primeres Copes d’Europa. Quan el club blanc va esdevenir el millor ambaixador del règim. "La part bona de tot plegat és que un munt de gent jove s'interessa pel passat del país i del club. No tot és dolent", deia Santacana. Tant a la Facultat d’Història com a l’Ateneu, la sala va omplir-se de persones que tenien curiositat per saber què hi ha de cert, en aquestes acusacions creuades sobre quin era l’equip del règim. Hi havia veterans com el periodista Lluís Permanyer, fill d'un directiu del Barça que es va negar a visitar Franco ja els anys 50, però també joves adolescents. Segons Solé i Sabaté, tot plegat és un èxit del Barça, ja que "el Madrid, per primer cop, ha parlat del passat, menystenint anys de recerca. Però en veure la reacció, si ho mireu, ara callen. Després del vídeo, silenci. Ja que saben que no tenen raó", conclou.