La màgia de Pedri allunya els fantasmes que espantaven Flick

BarcelonaEl Barça tindrà alguns defectes, però va sobrat de caràcter. Un equip que sap endur-se els partits fent sonar violins amb música angelical, però també quan les coses no acaben de sortir i toca serrar les dents. Al Ciutat de València es van encendre totes les alarmes, tal com ja havia avisat Hansi Flick. Però el campió no vol perdre mai. I en cinc minuts màgics de la segona part va començar la seva redempció. Els jugadors, liderats per la màgia de Pedri, van evitar una ensopegada que hauria fet mal al camp del Llevant (2-3).

Hansi Flick ja havia enviat un avís per a navegants els darrers dies. Algunes coses no agradaven al tècnic alemany, que no volia veure ningú relaxat. És un gat vell, Flick. Va advertir que això no seria bufar i fer ampolles ja abans d’una primera part ben dolenta contra el Llevant. L’equip valencià tenia un pla i el va executar a la perfecció: defensar amb passió i sortir corrent cada cop que podien. I així van treure de polleguera un Barça que, per primer cop en mesos, semblava un equip normal, sense màgia. Flick havia retocat coses abans d’un partit en què calia donar descans a De Jong després d’una setmana especial on ha estat pare per segon cop, i en què ha dormit poc. El tècnic alemany va aprofitar la baixa del neerlandès per cuidar Marc Casadó, fent-lo jugar de titular en un partit en què calia la seva grapa per aturar les contres dels valencians. Era un Barça en general molt ofensiu, sense Fermín ni Dani Olmo. Flick feia jugar de sortida un estol de davanters impressionant, amb Raphinha, Ferran, Marcus Rashford i Lamine Yamal. Una línia de quatre que, durant els primers minuts, semblava fer patir un Llevant que jugava amb foc, massa tancat. Rashford va començar endollat, amb dues accions brillants obrint la banda esquerra, mentre Lamine Yamal no acabava de tenir el dia, ben defensat per Manu Sánchez.

El domini blaugrana semblava total, amb possessions llargues i pocs espais per atacar. Però gairebé en la primera acció en què el Llevant va desplegar-se en atac aprofitant una pilota perduda per Lamine Yamal, l’equip de Julián Calero va trobar mig despullada la defensa blaugrana. Cubarsí sí que va arribar a temps per intentar aturar Romero, però aquest li va trencar la cintura abans de batre un Joan Garcia venut.

Es despertaven vells fantasmes del passat de partits en què res semblava sortir al Ciutat de València, un d’aquells estadis on s’han especialitzat a demostrar que els gegants també són mortals. Un cop Pedri va entrar més en joc, va fer la sensació que el Barça se’n sortiria. El canari veu forats allà on els altres veuen portes tancades, i va inventar una assistència prodigiosa a Ferran. Però aquest enviaria la pilota al travesser. Just després, el Llevant faria el segon després d’un penal molt rigorós per mans de Balde. Després de consultar-ho al VAR, Hernández Hernández es va decantar per castigar el Barça amb severitat, ja que Balde estava amagant les mans. Una acció que normalment no es castiga, en aquesta ocasió acabava amb el gol de Morales. Detalls que poden canviar el guió d'un partit.

L'àrbitre no havia ajudat, però el Barça no tenia el dia. Tothom sabia que Flick faria canvis al descans. Dit i fet. Va sacrificar Rashford i Casado, i va fer entrar Gavi i Dani Olmo. Calia més control, més ritme de circulació. I calia un geni fent de líder, en aquest cas Pedri, inventant-se un gol clau amb un xut llunyà preciós. El canari va fer volar la pilota allà on els porters no arriben, posant la por al cos del Llevant i encenent el cor blaugrana. En cinc minuts, el Barça ja havia empatat gràcies a un bon gol de Ferran, en un partit on els jugadors van seguir el seu líder, Pedri. Si altres dies és Lamine qui brilla, a València la peça clau va ser Pedri. Ell va mostrar el camí, barrejant talent i ràbia amb el xut del seu primer gol. Sempre que va tocar la pilota, el Barça va jugar amb sentit. Va entendre què calia fer i no es va amagar, tot i que el Llevant aguantava ferm, amb orgull, demostrant ser un tros d’equip.

Flick, doncs, va cridar a files el gran golejador: Lewandowski. El polonès, lesionat fins ara, debutava aquesta temporada amb la missió de fer el gol del triomf, mirant de reüll com el rellotge semblava anar massa ràpid. O massa lent, per als aficionats granota. El partit ja es jugava en una sola direcció. Semblava qüestió de temps veure el gol del triomf català, que arribaria gràcies al talent de Lamine, que va anar creixent, aprofitant espais i plantant una centrada que acabaria de forma molt cruel per als locals, amb un gol en pròpia porta. Flick, però, no semblava content. Queda feina per fer, però partits com aquest poden ajudar a fer arribar el seu missatge