Barça

El Barça sua sang per endur-se un triomf d'or (0-1)

L'equip de Xavi, castigat per les lesions, pateix de valent per derrotar la Reial Societat

BarcelonaEl Barça és una casa de bojos. Per aconseguir tres punts d’or, l’equip de Xavi va deixar-se uns quants anys de vida de tant patir en un partit que semblava que no s'acabava mai. Tant costen les coses, que els entrenadors perden cabells i guanyen arrugues, i envelleixen ràpid en una banqueta on Xavi veu com en cada partit perd uns quants jugadors per lesió. Però va ser un esforç amb recompensa, ja que el triomf al camp de la Reial Societat (0-1) deixa el Barça segon a la classificació amb un partit menys i enfilant el camí de la Champions. Per fi torna a sortir el sol.

Al Barça en pocs dies es passa de beure vi de la boca del teu estimat a l’Olimp, envoltat de divinitats, a cremar dins d’una caldera a l’infern. Així, de l’eufòria als patiments directe, sense cap peatge. Aquell equip que amb Xavi engrescava ara pateix. Fa angúnia veure el Barça lluitar contra tots els elements, quan en cada bugada perd un llençol. Tots els plans del tècnic de Terrassa topen contra la llarga llista de baixes d’un equip cansat, amb jugadors que ho donen tot malgrat que els fa mal tot el cos.

Cargando
No hay anuncios

Després d’unes setmanes en què tots els rivals feien de la defensa el seu leitmotiv, jugar al camp de la Reial Societat era mirar als ulls a un projecte engrescador, en la seva proposta tàctica. La Reial va abandonar fa temps la tradicional escola basca, més física, per jugar amb futbolistes que semblen violinistes, com David Silva o Rafinha. L’escenari era ideal per poder atacar, per poder explotar les virtuts d’un Barça que va treure’s de sobre per fi les males sensacions dels últims dies en una primera hora de joc que va fer patxoca. Conscient que era un partit de cabdal importància, contra un rival directe que podia complicar molt la lluita per ser a la Champions en cas d'aconseguir els tres punts, Xavi va optar per l’equip de gala. Bé, el millor equip possible pensant que falten tants jugadors de primer nivell. I la jugada li va sortir bé, amb un Dembélé entremaliat que trobava molts metres per córrer amb llibertat, Gavi guanyant duels al mig del camp i Ferran Torres posant amb cura la centrada que va permetre a Aubameyang fer el 0-1. Un gol tan necessari com just, ja que es jugava sempre cap a la porteria de Remiro.

Però la Reial es va treure la son de les orelles. En part, perquè és un bon equip. En part, perquè al Barça no només se li fa llarga la temporada. També els partits. De mica en mica, el ritme alt va beneficiar els donostiarres, guiats per Januzaj i la seva parella de davanters escandinaus, Isak i Sorloth. Cap dels dos, per sort, tenia el punt de mira afinat. I quan aconseguien xutar entre els tres pals van topar amb un Ter Stegen salvador.

Cargando
No hay anuncios

Una segona part agònica

L’alegria, a Sant Sebastià, va durar 30 minuts. Després va tocar aguantar com es podia, assetjats com els soldats texans a El Álamo o la ciutat de Troia davant els exèrcits grecs. Es tractava d’aguantar, de patir com fos, acceptant per un cop perdre la possessió. Perdre totes les estadístiques, renunciant a l’estil, ja que no hi havia manera de controlar la pilota contra una Reial Societat que anava castigant una vegada i una altra una defensa que semblava que s'esquerdava pel mig. Tots els defenses que van sortir a jugar van acabar per terra, mig lesionats. Jordi Alba va poder acabar, però Dani Alves, Ronald Araujo i Gerard Piqué, no. Amb cara de dolor, Piqué tornava als terrenys de joc després d’una lesió i la filtració dels seus missatges amb el president de la Federació, Luis Rubiales. Missatges que es convertiran en una creu que el central barceloní haurà de carregar en tots els partits fora de casa, ja que els aficionats rivals li recordaran els seus negocis cada vegada. Va ser un partit aspre, per moments desagradable, amb llançaments d’objectes per part dels aficionats més radicals d’una Reial Societat que de mica en mica va perdre la fe, al veure com la defensa blaugrana, coixa i cansada, aconseguia protegir el gol d’Aubameyang a la primera part.

Cargando
No hay anuncios

De fet, Ferran Torres va acostar-se a la porteria de Remiro a mesura que el partit es trencava, intentant buscar un segon gol que hauria sigut balsàmic per permetre respirar a un equip que tenia clar, entre cella i cella, que imposar-se al camp de la Reial Societat era fer un pas de gegant cap a la pròxima edició de la Lliga de Campions. Un dels rivals més durs, un dels desplaçaments més complicats d’un calendari que a poc a poc es va acostant al final d’una temporada que pot quedar resumida en el triomf al Reale Arena, patint però també gaudint. Per moments es va imposar el joc blaugrana i en d'altres va tocar defensar amb dents i ungles el gol d’Aubameyang. Amb lesions i la capacitat de pensar en fred quan pintaven bastos, aconseguint portar el partit, de mica en mica, a un escenari que beneficiava un Barça que després de la seva setmana tràgica es retroba amb un triomf que feia falta.