El Barça tanca un 2025 gairebé rodó de la millor manera

BarcelonaFeina feta, aquest 2025. Un any d’alegries en què el barcelonisme s’ha engrescat amb un equip que ha aixecat títols, connectat amb els aficionats i trobat la forma de navegar per aigües mogudes quan tocava. Per tancar l’any, triomf a Vila-real sense focs d’artifici (0-2), en un partit en què s’ha enyorat molt Pedri i ha vingut bé un moment de follia de Renato Veiga, que s'ha fet expulsar quan més bé jugaven els locals. Però ha estat un triomf just, en què Raphinha ha marcat el ritme i Lamine Yamal ha fet de les seves. Flick pot anar-se'n de vacances satisfet, amb un coixí de quatre punts sobre un Reial Madrid que sembla esquerdar-se de mica en mica. El Barça, en canvi, s'ha anat fent fort amb el pas de les jornades. El vent bufa a favor de l’equip blaugrana, que aquest any ha aconseguit fer un canvi generacional a la porteria amb èxit. Just la setmana en què Ter Stegen havia tornat a jugar a la Copa, Joan Garcia ha signat una de les seves actuacions més completes i ha sigut tot un malson per als locals. Cada aturada seva enfonsava Marcelino, però a la vegada alegrava el cor d'un barcelonisme que ha viscut un any gairebé rodó. Només va fer mal la nit tràgica de Milà.

No ha estat un triomf fàcil, però el botí de l’equip val or: confirmar que aquest equip serà el campió d’hivern quan acabi la primera volta i poder celebrar el canvi d’any veient com al Santiago Bernabéu tot són nervis. Al Barça també hi ha problemes, com la lesió de Christensen, coneguda poc abans del partit, o els problemes musculars de Kounde. L’alegria mai és completa, però el Barça que farà cagar el tió ja s’assembla molt al que va acabar la temporada anterior fa uns mesos amb un ritme alt que emocionava. El gran guanyador d’aquest 2025 és Hansi Flick. I de retruc, Joan Laporta, que entrarà en any electoral satisfet.

Sense Pedri, el Barça deixa de ser un cor angelical per ser només el millor equip de la Lliga. Amb el canari sona música de violins, i sense ell toca trobar altres líders sobre la gespa. Gent com Lamine Yamal, que ha rebut la trompada de Renato Veiga a la primera part i s’ha encarregat de tallar les ales als locals amb el 0-2 després del descans. I líders com Raphinha, esclar. Un jugador constant, que juga sempre a un alt nivell, que mossega, protesta i fa parar bojos els rivals. Ell s’ha encarregat de forçar el penal del 0-1 i de transformar-lo. Ell ha defensat Lamine Yamal quan els locals el buscaven i ha anat amunt i avall treballant en defensa quan l’equip patia. El 2025 de Raphinha ha estat excel·lent, el millor any de la seva carrera. Un any en què el Barça ha aconseguit tornar a fer por als rivals.

Per anar-se'n de vacances contents, ha tocat serrar les dents. La primera part ha estat bonica per a l’espectador neutral, però Flick s’ho mirava amb neguit, ja que la defensa blaugrana no donava un minut de descans a Joan Garcia. El dia que tornava a la porteria després del serial sota pals a la Copa, el porter català s’ha encarregat de deixar clar, per si li feia falta a algú, qui és el titular. El partit es jugava amunt i avall, i els groguets forçaven les errades de Gerard Martín i Balde, massa insegurs amb la pilota. El tècnic local, Marcelino, s'anava posant nerviós a mesura que els seus perdonaven en atacs verticals i letals, ja que sap perfectament que si perdones contra el Barça, segur que te’n penediràs. Dit i fet. Ha estat Raphinha qui ha penalitzat una errada defensiva local forçant un penal clar que ha transformat amb calma.

El brasiler, indòmit, ha estat el millor jugador de l’equip blaugrana, tot i que Lamine Yamal sempre va deixant detalls. Encara no s’ha recuperat del tot de les seves molèsties, però un Lamine a mig gas és millor que la major part dels mortals. Potser per aquest motiu Renato Veiga ha decidit espantar el jove de Rocafonda. Mala idea. Perquè no s’espanta i perquè si jugues al límit del reglament et pots cremar: ha vist la targeta vermella directa. Al Barça, aquesta vermella li ha anat bé, perquè suava de valent en defensa. Eric Garcia, sempre omnipresent, no ha aconseguit aturar tots els jugadors locals que passaven per la seva zona ràpids com bales. Frenkie de Jong, encertat amb la pilota, no l’ajudava en defensa. Al descans, el Vila-real era un equip frustrat que pagava amb l’àrbitre la seva ràbia per no haver aconseguit batre Joan Garcia. El Barça, en canvi, sabia que el gir de guió li anava a favor. I que la segona part seria seva si no feia cap bajanada. No ha estat així, per sort.

Tot i alguna arribada puntual de l’equip de Marcelino, la segona part ha vist com el Barça es feia fort i aconseguia activar un Lamine Yamal que tenia ganes de silenciar l’estadi, que el xiulava com si hagués fet comèdia en la jugada de la vermella. Lamine Yamal no s’espanta, tot el contrari. Si el xiulen, fa un pas endavant. I s'ha encarregat de fer el segon gol després d’una jugada col·lectiva en què el Barça ha carregat l’àrea rival amb un munt de jugadors. Llavors ja eren sobre la gespa Lewandowski i Rashford, que havien entrat per un Ferran Torres una mica desdibuixat i per Fermín. Canvis per mantenir el nivell. I el temps que passava lent. El Barça ja tenia el control del partit que s'havia de jugar a Miami, com era voluntat de la Lliga, i que ha acabat amb els càntics dels aficionats blaugrana presents a la graderia. Aquests seguidors que no haurien pogut anar fins a Florida si els plans de la Lliga haguessin tirat endavant. En canvi, han pogut veure en directe com el Barça continua fent-se fort, superant lesions i pressions, amb l'aspiració que el 2026 sigui l'any que confirmi que el 2025 no ha estat una flor de les que fan estiu. Tot el contrari. Potser és l'inici d'una època per somiar.