Una brutalitat que pot valer una Lliga: els apunts en calent del Barça-Rayo

BarcelonaVictòria molt patida del Barça contra el Rayo Vallecano (1-0). Els catalans han fet valdre la diana de Ronald Araujo en la primera meitat en un migdia inspiradíssim de Joan Garcia, que ha evitat fins a quatre gols cantats dels d'Iñigo Pérez. A continuació, uns apunts en calent.

Un escàndol. Joan Garcia és la gran diferència entre el primer Barça de Flick i el segon. On l'any passat hi havia dos porters en declivi –Ter Stegen i Szczesny–, aquest any hi ha el millor especialista de la Lliga. El que ha fet el de Sallent contra el Rayo és equivalent a marcar un hat trick a la porteria rival. Venia de demanar el canvi davant del Newcastle per unes molèsties, i no només no ha descansat sinó que ha salvat un gol cantat quan encara no havia transcorregut el primer minut de joc. No content amb això, a la represa, amb els visitants a la recerca de l'empat, ha volat per frustrar una ocasió clara d'Álvaro Garcia, una altra rematada a boca de canó d'Unai López i un xut creuat de De Frutos. Joan és diferencial. I no és la primera vegada.

Solucions per deixar de patir. Araujo és d'aquells jugadors que cauen bé. De físic exuberant i esforços innegables, és molt habitual que la graderia el coregi cada cop que brinda accions de mèrit. "U-ru-guayo, u-ru-guayo". El càntic funciona i s'escampa amb més facilitat que qualsevol construcció oral sobre Lamine Yamal, de nom bastant menys cantable. Un cop controlats els problemes de salut mental que el van apartar del col·lectiu a finals del 2025, Araujo torna a sentir-se útil per a Flick. Però de tot menys de central, que ha passat de ser la seva posició preferida a convertir-se en una funció a evitar. Molt millor aprofitar els centímetres i la fibra del charrua per cobrir el lateral o carregar l'àrea rival en faltes, córners i situacions d'urgència.

56.812 espectadors són pocs. Tercer partit seguit del Barça al Camp Nou des de la reobertura del gol nord. Calia recuperar una mica la sensació de caldera de cara al tram decisiu de la temporada. 62.000 persones d'aforament. Pas mal. Tanmateix, en cap dels tres duels –Sevilla, Newcastle i Rayo– s'han superat els 57.000 espectadors en el recompte oficial. És a dir, 5.000 cadires buides per veure el Barça més il·lusionant de la dècada. No serveix d'excusa que hi hagi localitats amb poca visibilitat que no es comercialitzin. Tampoc l'explicació dels horaris ho aguanta tot. La solució després de tres partits sembla clara: els preus de venda lliure són excessius per a la butxaca dels socis i aficionats que no són turistes.

Alguna cosa passa amb Rashford. Amb l'anglès passa una mica com amb Dembélé. Són exemples de talent innat per jugar a futbol amb tendència a confondre tant els companys com els rivals. Si et despistes, poden noquejar-te amb dues accions de geni. I si et confies, et poden arruïnar un triomf per desconnectar en una ajuda o prendre la pitjor decisió possible en una acció al contracop per matar el partit. Rashford encara és capaç d'aparèixer en un partit clau de la Champions per decantar la balança, però Flick ha entrat en una fase de desconfiança amb ell. En els últims tres compromisos només l'ha fet jugar durant el tram final contra un Rayo bolcat cap a la porteria de Joan Garcia. Normal que Laporta i Deco vegin que 30 milions per fitxar-lo en propietat són massa calés.