Barça

Les claus de l'Sporting-Barça

El conjunt asturià es veu obligat a matisar la seva pressió i es replega en un 4-4-2 que expulsa el joc blaugrana a les bandes. El talent per dins de Messi desbloqueja la situació inicial

El Barça, ara mateix, és una màquina cruel que t'esclafa. Sí o sí. T'esclafa quan, d'inici, agafa el domini del partit i t'arracona al darrere, sense que puguis agafar oxigen per sortir al contraatac pràcticament ni un sol cop. T'esclafa, fins i tot, quan li trobes una esquerda i t'animes i li discuteixes el domini durant alguns minuts. I t'esclafa encara més quan l'has ferit. Quan, momentàniament, una part de tu es pensa que pot ser el dia. Que pot ser que ell no tingui el dia i el sorprenguis. Al Molinón, aquest dimecres a la tarda, l' Sporting ha tornat a ser víctima d'aquesta crueltat absoluta d'un Barça terriblement competitiu, que ha trobat en Messi el recurs infal·lible per derrotar un rival tossut, esforçat, orgullós, difícil (1-3).

Abelardo ho havia avisat en la prèvia: el seu Sporting no volia posar la catifa vermella al Barça. I els blaugranes s'han trobat el partit incòmode que s'esperava Luis Enrique. Però no ha sigut difícil per una pressió excessivament alta dels asturians, tot i que en alguna fase inicial han intentat posar en problemes la sortida de pilota del Barça.

Però els blaugranes tenen apresa la lliçó i ja coneixen la solució: que Busquets ajudi a aclarir la sortida dels centrals. La presència del migcentre garanteix un tres contra dos que anul·la la pressió rival i l'acaba fent recular.

Les primeres accions, de fet, han servit perquè l'Sporting acceptés que aquell guió de partit d'anar a buscar el Barça tan amunt el podia ofegar abans d'hora. Els locals no han tingut més remei que replegar-se més enrere, recollits al seu camp.

I la idea d'Abelardo era clara: condensar el seu equip en un 4-4-2 que prioritzés la defensa dels espais centrals. El tècnic asturià no volia cap combinació blaugrana per allà i ha cedit espai a les bandes, on sap que el Barça prefereix passar-hi puntualment.

L'estructura ha aconseguit el que volia en molts moments: expulsar el Barça a la perifèria, allunyar-lo del centre, del nucli de joc. Els blaugranes han intentat agilitzar la seva circulació de la pilota, a través de les passades més clares fora del rectangle asturià. La intenció era anar traient els defenses de l'Sporting per desorganitzar-los.

Però el risc de crear un embut era evident. I no tot es podia deixar en mans de les genialitats de Leo Messi, l'únic capaç de colar-se entre tant defensor.

Amb el pas dels minuts, el desig del Barça ha sigut millorar les prestacions en la zona que quedava lliure: la banda. I aquí, la capacitat de Neymar de ser punyent per fora ha sigut especialment efectiva per trobar superioritats exteriors.

L'Sporting, a més, ha pogut trobar-se amb alguna transició efectiva, més enllà de la de l'1-1. Era el pla perfecte per als locals, tot i que Abelardo ha trobat a faltar més velocitat en algunes de les seves peces per inquietar més el Barça.

En la segona meitat, el Barça ha trobat més equilibri. Aleix Vidal i Rakitic han sincronitzat millor les seves accions per la banda dreta i això ha desestructurat un Sporting que, mentre ha durat l'1-2, s'ha anat sentint amb forces d'acabar puntuant contra el líder.

Però el cop d'efecte del gol de Suárez, després de fallar el penal, els ha obligat a canviar el guió. A arriscar-se definitivament. L'Sporting ha avançat les seves línies i ha anat a pressionar-ho tot. Quedaven 20 minuts, que el conjunt asturià ha volgut jugar  de tu a tu. A la desesperada.

Ha sigut una invitació al Barça a exhibir maduresa per matar el matx. Piqué (Bartra) i Mathieu, amb l'ajuda de l'entrada de Mascherano, han tingut paciència per iniciar, han jugat sense presses, sense prendre riscos, paralitzant passades a l'espera del moviment de pressió local. I els davanters han tingut l'habilitat d'aprofitar els espais sense posar excessivament en risc la consistència defensiva del seu equip.