La desconeguda història del primer jugador negre del Barça

Barcelona"Jo treballava en una editorial anomenada Linkgua al carrer Muntaner, 45. Feia d'editor i corrector. I un dia a la porta em trobo una senyora d'uns 80 anys, la Carme Humet Cocinero. I em demana si em pot abraçar perquè fa 40 anys que no abraça un negre", explica Arsenio Rodríguez Quintana (L'Havana, 1964). Rodríguez la va abraçar i va preguntar per quina raó ho havia demanat. "Em va dir que la seva tieta, la Maria Cocinero, s'havia casat amb un cubà negre anomenat Longinos Betancourt que era porter en un edifici a Urquinaona. I va afegir que el fill d'aquesta parella havia jugat al Barça. Em va deixar de pedra. No en sabia res, jo que soc cubà, negre i del Barça", afegeix.

Així va començar la recerca de Rodríguez per donar a conèixer la figura d'en Francesc Siscu Betancourt i Cocinero (1913-1998), el primer jugador negre de la història del Barça. "Betancourt em va venir a buscar. Va ser un senyal. Malauradament, la seva família no va tenir gaire interès en recordar la figura d'en Siscui van llançar molts documents. Sap greu. Així que m'ha tocat investigar", explica Rodríguez, qui acaba de publicar Ciscu Betancourt, primer futbolista negre del Barça i de la lliga espanyola, un llibre per reivindicar aquest jugador que va defensar la samarreta d'un munt d'equips catalans. Va debutar al Fort Pienc els anys 20 i el 1961 encara estava vinculat al futbol al Sant Cugat, on entrenava. Pel mig, bones èpoques al Barça, el Sabadell o el Badalona, arribant a marcar-li un gol al Reial Madrid amb la samarreta blaugrana.

"Llegeixes que el primer jugador negre de la lliga va ser Larbi Ben Barek el 1948 amb l'Atlètic de Madrid. O que el primer jugador negre del Barça va arribar als anys 60. I no es parla d'en Betancourt. A vegades hi ha gent que diu que els barcelonins no havien vist un negre fins que als anys 40 va arribar a la ciutat Antonio Machín, quan Betancourt ja portava anys jugant, llavors".

¿Però qui era en Siscu Betancourt? El pare era cubà i la mare era de l’Arboç del Penedès. Nascut ara farà 113 anys el 28 de març de 1913 a l’Eixample de Barcelona, en concret al carrer Ausiàs March, 46. Els primers gols els va fer al portal de l’edifici on vivia, un bloc de pisos modernista conegut com la Casa Antònia Burés. El pare havia arribat de ben jove a Catalunya i de fet, un periodista que va anar a entrevistar en Siscu de jove recordaria com a casa dels Betancourt es llegia L'Instant, un diari catalanista. Del Fort Pienc passaria al Gràcia, el Badalona i el Sabadell, on compaginava el futbol amb una feina en un negoci de teles. Al Barça va jugar-hi del 1941 al 1944, quan ja després de superar uns anys durs, perquè va ser multat per les autoritats franquistes, ja que durant la guerra es va implicar en el sindicat de professionals del futbol i va arribar a formar part de la directiva que va impulsar l'organització de la Lliga del Mediterrani, un torneig disputat la temporada 1937, durant el conflicte.

"Era un home que estimava tant jugar a futbol, que als anys 30 va arribar a rebutjar un contracte amb el Barça perquè no li podien garantir jugar cada diumenge. Així que va estripar el contracte i va anar a Badalona, on sí que el feien jugar", diu l'Arsenio. Al Barça hi arriba amb 29 anys. Era un club que patia, en postguerra. I es va fer estimar molt pel públic, especialment pel seu bon humor, rialla i el gust per fer jugades espectaculars. Anys més tard recordaria en una entrevista: “Hauria pagat per jugar al Barcelona! Érem un grup d'amics i encara que no tots érem catalans allà tothom parlava català, fins i tot Bravo”, en referència a un davanter de Ceuta. Jugaria 14 partits oficials, fent tres gols. Però marcaria encara més gols en amistosos. Un d'ells el faria a Chamartín contra el Madrid, el 1943, en un torneig conegut com "la copa de la reconciliació". A la temporada anterior, el Madrid havia golejat per 11-1 el Barça a la Copa en un dels partits més polèmics de tots els temps, provocant la dimissió del president blaugrana i el trencament de relacions entre els clubs. Per fer les paus, es va organitzar aquesta copa de la reconciliació que guanyaria el Barça amb empat a Madrid i golejada a Les Corts.

Després jugaria al Constància d'Inca o el Girona, entre d'altres. També amb la selecció catalana. Un cop retirat va compaginar la seva ocupació laboral en fàbriques tèxtils amb la direcció de diversos equips de les categories inferiors catalanes. I es va implicar amb l'Agrupació de Veterans del Barça, jugant molts partits. Era un home amb passió per ballar. Ell deia que era cosa de la sang cubana, però no es perdia un ball. I amb gran sentit de l’humor. En un viatge en tren, va veure dues noies que el miraven fascinat perquè segurament no havien vist mai un negre. "Es va aixecar i els va dir que si li tocaven la pell... no destenyia!", explica Rodríguez, qui té un somni encara per complir: que la situació a Cuba pugui canviar per poder tornar a la seva terra natal i parlar als barcelonistes de l'illa sobre qui era en SiscuBetancourt.

"Cuba i Catalunya estem units. Jo em vaig fer culer l'any 2001, amb la xilena de Rivaldo. I no en sabia res d'ell, llavors. Amb el temps he anat investigant les relacions entre Cuba i Catalunya. Moltes zones de l'Havana són similars a Barcelona, les muralles van ser enderrocades en anys similars, tenim un barri similar a l'Eixample... Veure tanta gent gran ballant sardana em recorda la meva mare fent Taitxí a l'Havana, ja que vam tenir milers de xinesos a Cuba que ens van deixar aquesta tradició. He anat explorant les connexions, com un president del Barça nascut a Cuba, Rafael Llopart. I la figura de Betancourt ho explica tot" raona, afegint que "els puntals de l'economia cubana avui en dia, el sucre i el tabac, van ser cosa de catalans, com els puros Partagas", cosa d'un empresari d'Arenys de Mar. "Es parla massa dels catalans esclavistes, que van existir, i poc de les coses positives que tenim en comú. Cal parlar més de gent com en Betancourt", conclou.