Marc Bernal: “És molt dur veure que no et pots ni vestir sol”

Sant Joan DespíMarc Bernal (Berga, 2007) és un clar candidat per ser el pivot del Barça del futur. Va demostrar el seu potencial en tres partits, fins que una lesió als encreuats el va deixar un any sense jugar. Ja recuperat, atén l’ARA a la Ciutat Esportiva. Porta uns pantalons curts que deixen veure una cicatriu imponent al genoll esquerre, la seva cama bona.

La lesió ja és aigua passada?

— Sí, ja forma part del passat. Quan jugo no hi penso. Com a molt, he pogut tenir alguna sensació dolenta. Res més. Era una cosa que em preocupava, si tindria molèsties o no. Però de moment, zero.

Has estat un any lesionat. Quin ha estat el moment més dur?

— Diria que la primera nit. Va ser molt llarga. I després de l’operació, també. No pots caminar, no pots fer res. No em podia ni canviar sol! És un mes i mig que es va fer molt dur. Gavi ja m’havia advertit que això passaria: que al principi era molt dur, però que després, al camp, corrent, fent exercicis amb pilota... ja em sentiria una persona capaç.

En algun moment vas arribar a pensar que se t’havia acabat el futbol?

— Al principi potser tens algun moment més baix, però el club em va ajudar molt. Gestos com la renovació hi van ajudar. Així que no vaig arribar a tenir aquesta sensació, sincerament.

Flick va ser dels que més et va animar. I fins i tot et va arribar a regalar un llibre.

— Era sobre la mentalitat. Això va ser després de l’operació, que van venir alguns companys a veure’m. Flick, també. Ell sempre ha estat molt proper. M’ha anat preguntant com m'anava la recuperació i s’ha interessat molt per mi. No m’ho esperava.

Realment és tan estricte com es diu?

— Sí que ho és. Té una mentalitat diferent de la nostra i ha canviat moltes coses. Però penso que, en el tema de la puntualitat, és bo. Per respecte a tots els que estem al vestidor. 

Com hi parles? En anglès? En castellà? En català?

— No, en català no gaire… El castellà l’entén més o menys. I si no, en anglès, sempre hi ha algun traductor que dona un cop de mà.

I amb els companys de vestidor, en quin idioma parleu?

— Català, castellà o anglès. Amb els de la Masia, com el Pau o el Gerard, parlem més en català. Amb Gavi i Fermín, castellà. I amb els altres, depèn.

Com vas saber que et quedaries en la dinàmica del primer equip?

— A la pretemporada passada hi havia més companys del filial. Passaven els dies i a alguns els anaven dient que tornessin al Barça Atlètic. Però a mi no. I al final em van dir que em quedava. Els estic molt agraït.

I arriba el primer partit de Lliga… i titular a Mestalla contra el València. T’ho esperaves?

— Durant la setmana, als entrenaments, ja vas veient si tens possibilitats o no de jugar. Però ser titular… va ser molt sorprenent. Tant per a mi com per a la meva família. M’havien vingut a veure, però no perquè sabessin que jugava, sinó perquè era la primera convocatòria per un partit de Lliga. Va ser una gran oportunitat i n'estic molt agraït.

Va ser un gran debut. Semblava que portessis cinc anys al primer equip!

— Ho vaig intentar portar de la millor forma possible. El cert és que sortir el primer dia i a un camp com Mestalla… estava una mica nerviós. Primer em feien costat els companys. Alguns, com el Christensen, m’anaven donant consells. I a mesura que va anar avançant el partit, ja em vaig sentir millor.

Parlem del present. Els dos partits abans de l’aturada van ser dues derrotes dures contra el PSG i el Sevilla. Com veus l’equip?

— Crec que tots podem tenir dies dolents. És veritat que hem de millorar, fins i tot guanyant. Però després de tot, crec que aquesta aturada de seleccions ens ha anat bé per relaxar-nos una mica. Jo tinc clar que ho tirarem endavant. Començant pel partit d’aquest cap de setmana. 

Hi ha qui diu que potser se us han apujat els fums, després de la temprada passada.

— Això és mentida. Si tot just portem dos mesos de temporada! Estem centrats. Intentem no fer cas d’aquestes crítiques.

I tu, n’estàs pendent?

— Personalment, intento no mirar-m’ho. I pel que jo sé, al vestidor se’n fan poquíssims comentaris. Penso que és el millor per a tots.

Parlant de coses bones, quines són les virtuts d’aquest Barça?

— Destaco, sobretot, el que som com a equip. Estem molt units i això s’acaba demostrant al camp. I la qualitat dels jugadors, que és brutal.

Però no heu esquivat les lesions. Què us està passant?

— No sé massa què dir-te perquè no en soc expert. No sé si és una qüestió de mala sort o no. Penso que són coses del futbol. És una putada, pels jugadors, pels clubs i per l’equip.

Molts entrenadors opinen que la posició de pivot al Barça és la més difícil. També ho veus així?

— Potser des de fora es veu així. Jo m’ho miro des de dins i penso que si jugo de sis, se’m fa més fàcil que si, per exemple, em posen de lateral. No sabria dir-t'ho. Jo em sento còmode així.

Però tu al principi eres atacant. Com acabes de mig centre?

— Quan era molt petit jugava de punta. Després vaig estar uns quants anys de mitjapunta. Quan estava al Cadet B, havia fet un canvi, sobretot d’altura. Així que el Pol Planas, que era l’entrenador, em va provar de pivot. I ja m’hi he quedat.

Tu, com estàs més còmode? De pivot únic, doble pivot, amb arribada…

— Amb el model actual em sento molt còmode. Jugant sol o amb doble pivot. És cert que contra el PSG vaig jugar uns minuts de mitjapunta, però crec que era per les circumstàncies. M’adapto bé a les diferents situacions.

Et veus gaire marge de millora?

— Sí, crec que en tinc bastant. De moment el que vull és tornar bé i anar agafant ritme de mica en mica.

Algun cop has dit que el teu referent és Busquets. Hi parles sovint?

— M’hi fixo, sí, però no hi tinc contacte. Només em va fer un missatge quan em vaig lesionar: em va donar algun consell i em va desitjar que tingués una bona recuperació.

En quins altres futbolistes et fixes?

— De l’equip, em fixo en Frenkie, Pedri o Olmo. Tenen molta qualitat i intento aplicar el que fan, ni que sigui una mica. De fora, em fixo en els de la meva posició, com Rodri o Zubimendi, per exemple, que són a la selecció.

Parlant de Frenkie, tu entens que se'l critiqui?

— Crec que tot el que es diu sobre ell és pura mentida. Crítiques? El veig entrenar i el veig jugar, i és una passada. I no només ho penso jo, n’hem parlat amb alguns companys, que els primers dies pujàvem al primer equip i era qui més ens sorprenia.

Per què?

— Per la tècnica que té. La velocitat em va sorprendre molt, també. I el més important, que no perdia ni una pilota.

Ara t’has traslladat a viure a Castelldefels. Fins fa poc eres a la Masia, on entres amb catorze anys. Però abans, havies d’anar amb taxi a entrenar des de Berga.

— Eren tres dies a la setmana. Hi havia un taxi que anava recollint tots els jugadors de la zona. A mi m’agafava el primer i em deixava l’últim. Recordo que sortia una mica abans de classe i que no tornava a casa fins a les 11 o les 11.30 de la nit. I l’endemà, llevar-se aviat per anar a classe.

És un gran sacrifici. En algun moment us van entrar dubtes, a tu o als de casa teva?

— Segons com ho vaig viure jo, quan ets petit, tot això no ho notes. Puges al taxi, vas parlant amb els altres, entrenes, jugues… i ja està. Ara sí que potser ho notaria més. En aquell moment, no.

Tornes gaire sovint a Berga?

— Hi vivia fins que vaig venir a la Masia. Però sempre que puc intento anar-hi. És casa meva i s’hi està còmode. M’agraden les muntanyes, m’hi sento a gust. I a l’hivern és fàcil trobar-s’ho nevat.

Com es porta això de ser la persona més famosa de Berga?

— Alguna vegada m’ho han dit… no sé si és així.