Óscar de Marcos: "Encara sentim l'alegria terrible del triomf contra el Barça"

Barcelona"Poden dir que soc / esclau d'una antiga idea / però darrere d'aquesta idea / hi ha un poble sencer" és la part preferida d'Óscar de Marcos (Laguardia, Àlaba, 1989) de One club men, la cançó que va publicar amb cinc companys de vestidor de l'Athletic, agrupats sota el nom d'Orsai, just després d'alçar la Supercopa al derrotar el Barça a la final i el Madrid a les semifinals, fa dues setmanes. El polivalent jugador de banda basc atén la trucada de l'ARA mentre passeja amb el seu fill Íñigo, soci de l'Athletic, "com ha de ser", des que va néixer, ara fa deu mesos, i mentre espera, sota unes arcades, que la pluja amaini. El cel gairebé sempre és gris a Bilbao, però avui el blanc-i-vermell torna a brillar amb força i l'equip i la ciutat, sempre tan indestriables, afronten amb optimisme el duel d'aquest diumenge contra el Barça, el club davant el qual De Marcos, peça clau dels bascos, va marcar el primer dels 34 gols que ha celebrat en 409 partits oficials amb l'Athletic, desfermat des de l'arribada de Marcelino García Toral a San Mamés.

Les emocions de la Supercopa encara deuen ser a flor de pell.

— L'emoció, encara més gran que la de la Supercopa de l'any 2015, la del 4 a 0 a San Mamés, es difumina una mica perquè la situació que s'està vivint es tan difícil, tan dura, que no et surt estar content al 100%, però va ser una injecció de felicitat, energia i força molt necessària per a tots, sobretot per com es va guanyar i contra qui. No hi havia gent a les grades, i és una pena, la més gran, però encara sentim l'emoció d'haver donat una alegria terrible a la gent. Tots ho necessitàvem. Hi ha batalles molt difícils, i la que estem vivint ara és superdura per tots, però sempre es pot guanyar a la vida. Cal tenir fe, esperança, paciència. Vam creure sempre que podíem guanyar i ho vam fer.

Alguns diran que és una competició inferior.

— Moltes vegades se li treu valor a la Supercopa, però l'any passat, sense anar més lluny, el Barça va fer fora l'Ernesto [Valverde] després d'aquesta competició. Aquí tothom vol guanyar. Aquest títol és molt important, i amb el pas del temps encara li donarem més valor, perquè amb aquest format és molt complicat. I perquè per a nosaltres guanyar un títol amb l'Athletic és el màxim. És el nostre somni des de petits, des que ens posem aquesta samarreta per primer cop, encara sense tenir ús de raó. Entenc els que no entenen això, però aquí l'Athletic és una religió. Per la seva identitat única, per la seva filosofia de lluitar contra tot el món amb gent de la casa, aixecar una copa amb l'Athletic és incomparable. És diferent. I no pel fet d'aixecar la copa, que és menys important, que només és un tros de metall, sinó per amb qui l'aixeques i per a qui. Per com surts per Bilbao i tothom la sent seva. Per com comparteixes i gaudeixes l'èxit amb tothom.

Com veieu el Barça? Sembla més dèbil que el que us va prendre quatre títols entre el 2009 i el 2015.

— Per desgràcia ens ha tocat jugar moltes finals davant un dels millors Barça de la història, davant el que ha sigut el millor equip de l'última dècada i ha arrasat tants rècords i s'ha emportat tants equips. En els 12 cursos que jo porto a l'Athletic ha guanyat un trofeu com a mínim cada any, excepte el passat, però és veritat que ara viu un període de transició, de trànsit, amb més dubtes. És un equipàs, però troben a faltar peces importants que hi han sigut molts anys, com Xavi o Iniesta, i n'hi ha d'altres que ja són a la recta final, com hi puc ser jo, i això s'està notant. Els hem patit molt durant els últims anys, i ara volem intentar aprofitar la dinàmica positiva que vivim i la il·lusió i la confiança que sentim per intentar treure'n alguna cosa positiva. Quan gaudeixes, tant sobre el camp com a fora, tot és més fàcil.

A la recta final o no, ja ets el quinzè jugador de la història de l'Athletic amb més partits.

— És un orgull i, sobretot, un autèntic privilegi haver arribat a aquests números. Soc molt feliç. No sé on arribaré, però ser a la llista dels jugadors amb 400 partits amb l'Athletic és la bomba per a un noi de Laguardia. Ja em sentia un afortunat quan vaig debutar amb l'Athletic, que ja era el meu sostre, i dotze anys després d'aquella tarda d'estiu en què em van trucar per fitxar-me, estant a la piscina de Laguardia amb els amics, continuo aquí, i no m'ho crec ni jo. El futbol, com la vida, passa molt ràpid, i molts cops no tens temps de valorar les coses i gaudir-les, però quan miro enrere tinc la sensació que soc un afortunat per la vida que m'ha tocat viure i per poder dedicar-me al que m'agrada des de petit i viure'n. És una sort, i no ho oblido mai.

Un any després de celebrar aquell primer gol, contra el Barça, te'n vas anar a passar l'estiu a Togo treballant com a voluntari en un centre. Què et va ensenyar aquella experiència?

— En el món del futbol pots arribar molt ràpid a la fama i et pot tocar viure circumstàncies extraterrestres i em va anar bé anar a Àfrica, i veure una altra realitat, una altra realitat que també existeix, per intentar mantenir els peus sempre a terra.