El miratge comptable que va salvar el Barça i que avui l’amenaça
El club haurà de devaluar més de 150 milions d'euros que no existeixen
BarcelonaL’estiu del 2021 quedarà com una de les dates més negres de la història econòmica recent del FC Barcelona. Després d’anys de mala gestió, d’una herència funesta –acompanyada d’un impacte sever de la pandèmia sobre els ingressos– i l’entrada d’una nova junta, que va aprofitar, com és habitual en aquests canvis de govern, per depreciar i aprovisionar les màximes contingències possibles, l'entitat va presentar un patrimoni negatiu de més de 481 milions d’euros. El pitjor balanç patrimonial de la seva història. I el problema era doble: la greu crisi econòmica es combinava amb la impossibilitat de competir esportivament per la devaluació de la plantilla esportiva acompanyada per les restriccions imposades pel fair play financer de la Lliga espanyola.
Davant d’aquesta situació crítica, la nova junta directiva no va tenir massa marge: havia de guanyar temps per estabilitzar l’entitat i construir una nova base econòmica. Aquest guany de temps es podia aconseguir per tres vies: avançant ingressos, venent patrimoni i augmentant l’endeutament. I és exactament això el que es va fer.
En aquest context s’emmarca l’operació amb la societat Locksley Invest S.L., creada conjuntament amb el fons d’inversió Sixth Street per vehicular la venda del 25% dels drets de televisió de la Lliga durant 25 anys. Aquesta operació ha estat clau per poder revertir, a curt termini, l’estrès patrimonial i operatiu del club. Però el seu disseny i les conseqüències són molt més complexes del que pot semblar.
L’operació es va estructurar en dues fases. El 30 de juny del 2022 es va vendre un primer 10% per 267,1 milions, i 22 dies més tard un 15% addicional per 400,4 milions. El resultat aparent: un benefici comptable de 667,5 milions d’euros. Però, en realitat, el Barça només va rebre 510 milions en efectiu. La diferència, 157,5 milions, correspon a l’aportació de capital del mateix Barça a la societat Locksley, a través d’un préstec participatiu de Sixth Street, una inversió que no comporta cap ingrés futur previst ni cap retorn financer durant els 25 anys de durada del contracte.
És aquí on entra “l’enginyeria” comptable. En comptes de registrar només l’efectiu rebut, el club blaugrana va reconèixer com a benefici comptable el total de l’operació, incloent-hi aquests 157,5 milions que, en realitat, són una inversió en una societat que no generarà cap caixa. Formalment, l’operació compleix les normatives i pot considerar-se legítima. Però en l'àmbit econòmic, aquests beneficis no són reals. I això és un risc.
Una operació feta per guanyar temps
Perquè quan una entitat reconeix com a actiu un valor que no genera fluxos de caixa futurs, aquest actiu esdevé, de facto, inexistent. I tard o d’hora, aquest valor s’haurà de deteriorar comptablement. Això significa que en algun punt –sigui en un sol exercici o de manera gradual— el Barça haurà de reconèixer una pèrdua de valor en els seus comptes per una xifra que supera els 150 milions d’euros. I això tornaria a afectar negativament el patrimoni net i, en conseqüència, el compliment del fair play, la relació amb creditors i inversors, i per tant amenaça el model de propietat del club, tan preuat pels seus socis i sòcies.
Dit això, no cal demonitzar l’operació. Va permetre registrar una millora immediata en el balanç del club, recuperar competitivitat esportiva i estabilitzar la tresoreria. En el context del 2021-2022, probablement era una sortida viable sense perdre el control del club. Però cal ser honestos: no és una operació que resolgui els problemes estructurals del Barça. Només els ajornava. I aquest ajornament, com tot crèdit de confiança, té data de venciment.
Per tot plegat cal desconfiar de qui parla de “salvació econòmica” amb lleugeresa. Aquesta operació, com d’altres, no salva res per si sola. Només guanya temps que ha de servir per construir un model econòmic sostenible que generi ingressos recurrents i caixa lliure suficient per tornar el deute i garantir la continuïtat del model de propietat. Un club com el Barça pot maquillar els seus números durant un temps, però si no transforma la seva estructura d’ingressos i despeses –cosa que exigeix transformar un model de gestió caduc– els números acaben passant factura. I en el cas del Barça, si posem els llums llargs, posa en greu risc el model de propietat.
Iván Cabeza és economista i professor del departament d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona