03/05/2022

Quina por que fa imaginar un triomf de Guardiola

BarcelonaPep Guardiola ja té assumit que, faci el que faci, serà criticat. Si parla massa, l’ataquen. Si respon a les preguntes amb respostes curtes, també. És un destí prou conegut en les persones famoses. Ja no pots controlar el que es dirà de tu i milions de persones han decidit que no tens dret a explicar-te. Ja t’han jutjat.

El tècnic de Santpedor va passar-se tota la prèvia de l’eliminatòria contra l’Atlètic de Madrid intentant fugir dels debats estèrils. Sabia que jugava contra un equip molt defensiu i que els debats anirien per aquí. Ja coneix de quin peu calça, bona part de la premsa. Sabia que es convertiria un duel d’estils en un enfrontament agressiu, desagradable, així que va lloar la feina de Simeone. Però una sola frase, aquella en què deia que tant ara com en la prehistòria atacar una defensa tancada costa, va ser utilitzada per afirmar que Guardiola considerava el joc dels matalassers cavernícola. Guardiola, escoltant totes les respostes d’aquell dia, estava intentant fer un homenatge al magnífic llibre de Martí Perarnau sobre l’evolució de la tàctica del futbol. Venint a dir que ni Simeone ni ell mateix han inventat res, que sempre han existit equips ofensius i defensius. Aquella sola paraula que potser s’hauria pogut evitar va provocar un linxament mediàtic lamentable en el qual Simeone es va apuntar. L’argentí va atacar Guardiola per haver parlat massa bé i va venir a dir que utilitza la seva retòrica per criticar quan està fent elogis. Facis el que facis, et criticaran.

Cargando
No hay anuncios

A Guardiola el titllen de prepotent, d’hipòcrita, de cregut. El van definir com a meacolonias, en el seu moment. Al final, sembla que calgui demanar perdó per parlar bé diferents idiomes. Per tenir discurs i per tenir una idea de joc. Guardiola pren partit, sempre. En el futbol, amb un estil concret, en la vida i, esclar, en la política. I qui pren partit, té enemics. Sense Guardiola, de fet, no es pot entendre l’edat d’or del futbol espanyol, quan va guanyar el Mundial. Gent com Vicente del Bosque sempre han parlat bé de Guardiola. D'altres no li perdonen els seus èxits amb el Barça i els seus posicionaments polítics. Així que l’esperen, atents a si es pot treure de context una frase, una expressió, per linxar-lo. A uns quants els fa mal recordar els èxits de Guardiola al Bernabéu, per exemple, amb aquella roda de premsa històrica abans de guanyar 0-2 a la Champions. Deu fer por, imaginar que pot tornar a guanyar. Si Guardiola triomfa, demostra que fer-ho seguint certes idees és possible. I et posa davant d'un mirall i et recorda tot allò que no ets.

A mi, sincerament, m’importa ben poc si realment Guardiola és prepotent. O cregut. O si pixa colònia. El que m’importa és que és algú que pren obertament partit i accepta que fer-ho significa ser atacat. Defensa una idea sobre la gespa que m’agrada. Aspira a la bellesa en el joc. I és la bellesa, qui salvarà el món. Per a alguns, ser guardiolista és un defecte. Per a d'altres, és un dels pocs istes que no ens fa vergonya admetre. Tot el contrari. 

Cargando
No hay anuncios