S'han extingit els 'tribuneros' al Camp Nou?

BarcelonaL'eliminació del Barça a la fase de grups de la Champions, per segona vegada consecutiva, és un tràngol difícil d'empassar. El Camp Nou va tornar a viure aquest dimecres una nova desfeta europea, una nit per oblidar. L'afició va arribar als seus seients amb l'eliminació consumada, després de la victòria de l'Inter de Milà contra el Viktoria Plzen, i enmig d'un ambient de decepció, enuig i resignació. "La vibració de l'estadi contra el Bayern era la del 2002. Era tot gris, apàtic, trist... derrotats abans de començar. No estem a l'altura i la gent ho sap", confessa Marc Duch, president de Manifest Blaugrana. Es respirava afartament al temple culer. Però, si només sentíssim l'àudio d'aquella nit al Camp Nou, la realitat semblaria una altra de ben diferent.

Si deixem de banda el que va passar al terreny de joc i desviem la mirada a la grada, es poden contemplar dues realitats. "El Barça té majoritàriament dos tipus d'aficionats: d'una banda, els tribuneros nascuts entre els 40 i 50, que s'informen de manera tradicional a través de mitjans convencionals i tenen un comportament tradicional. Aquests, ara, queden tapats per la nova graderia –grada d'animació–, que per edat no sol passar dels 30 anys", radiografia l'historiador Ángel Iturriaga. "Històricament, el soci del Barça era un aficionat pessimista i derrotista. Tot això amb els anys comença a canviar quan l'equip comença a guanyar, sobretot amb Guardiola. L'afició fa un clic", argumenta Albert Yarza, un dels líders dels Almogàvers, penya que més ha crescut al grup d'animació des de l'arribada de Joan Laporta a la llotja.

"Sembla un teatre!" ¿Qui no ha sentit mai aquesta expressió sobre el temple culer? El Camp Nou mai ha sigut un estadi amb un volum alt. Els càntics, malgrat que siguin sempre presents, mai han sigut una playlist en bucle durant els 90 minuts. "Abans hi havia una majoria de gent amb una actitud tribunera. 'Nano, baixa la bandera, que no hi veig!', em deien quan anava amb el meu pare al camp als anys 80. El canvi de generació, fins i tot dues, ha fet que els tribuneros cada cop siguin menys i fa que els que vivim el futbol de la nostra manera en siguem més. Ha de ser així!", reclama Yarza.

Contra el Bayern, el canvi va ser palmari. "Passa el que la grada d'animació vol que passi. S'ha desnaturalitzat el Camp Nou, tant per bé com per mal. Ells decideixen com sona l'estadi i hi ha una clara desalineació entre el que passa al terreny de joc, el que passa al club i el que sent la grada", defineix Duch. I, durant tot el partit, l'estadi va semblar una festa mentre sobre el verd era més aviat un funeral. "La grada d'animació és una massa acrítica, que és allà per animar i no és capaç de distingir un bon partit d'un de dolent", afirma Ángel Iturriaga.

Des de la grada, però, rebutgen totalment aquesta consideració. "¿Algú es pensa que estem contents amb el resultat? Esclar que no. Quan s'acaben els 90 minuts i sortim del camp, tots fem d'entrenador i mirem què ha passat. Però quan comencen torna a començar un partit i tornem a estar al màxim", reivindica Yarza. "Nosaltres podem fer de jugador número dotze. Quan ells van de baixada, nosaltres anem de pujada. Avui dia als jugadors els costa tenir un sentiment de pertinença, per com és el món del futbol, però si els aculls bé, els vas de cara i els tractes bé, et respondran bé. Ells necessiten una empenta. Nosaltres, des de la grada, ajudem a canalitzar les emocions dels socis. Som una espurna perquè la resta del camp animi", afegeix. Els tambors no van parar de ressonar ni quan el Barça va encaixar el segon abans de la mitja hora de partit. Mentre una part de la grada, més silenciosa, es posava les mans al cap amb resignació, la grada va mantenir-se en peu i megàfon en mà.

"És preocupant que l'estadi passi de ser el Liceu a un lloc acrític –sentencia Iturriaga–. El Camp Nou i tots els estadis del món són una barreja dels aficionats de tota la vida amb turistes [entre 25.000 i 30.000 per partit, segons dades del club]. Aquests van una vegada al camp i volen gaudir-ne, com és normal. Si anima la graderia, ells animen. No tenen el sentiment de pertinència ni identificació al Camp Nou. Al final, tenen poc a veure amb l'aficionat tradicional. El soci no entén què està passat. És molt negatiu per al Barça, i el club hauria d'estudiar-ho. No el beneficia tenir una massa acrítica al fons nord". Des del Barça no s'han volgut fer valoracions sobre aquest fenomen.

Però, ¿s'ha extingit realment de la grada del Camp Nou el tribunero? Més que desaparèixer, s'ha transformat. "Entenem per tribunero aquell soci del Barça de tota la vida que veu poc més enllà del que passa al terreny de joc. Depenent del que passi, i de si pensa que el que veu a la gespa va en consonància amb el que ha costat l'equip, treu el mocador o no", explica Duch. Ara, però, de mocadors no se'n veu cap. "El perfil de soci que avui fotria fora Xavi i posaria Mourinho segueix existint. El tribunero que volia fer fora Rijkaard perquè volia més múscul o que no volia a Cruyff encara existeix! El que sí que ha desaparegut és la manera de manifestar aquesta disconformitat: les mocadorades han desaparegut i la manera d'expressar-se és a través de les xarxes socials", afegeix. Yarza va un pas més enllà: "Els tribuneros no han mort, sinó que hi ha un canvi generacional. Abans predominaven els tribuneros, aquells que entenen el futbol com un espectacle on no participen, on són espectadors. El relleu és molt més actiu i participatiu i s'integra molt més en futbol".

El que és irrevocable és que el Camp Nou mai deixarà de bategar. D’una manera o d’una altra. La transversalitat del culer és també part del "Més que un club". El cert és que, de la mateixa manera que canvia l’equip temporada rere temporada, també ho fa l’afició. El sentiment culer passa d’avis a pares, i de pares a fills, i amb aquest inevitable pas del temps, el tarannà de la graderia també varia. El futbol, Barcelona i la societat evolucionen constantment, de mica en mica i en petites coses. El Camp Nou no n’és una excepció.