“Vull ser president del Barça”

Ja fa deu anys que Joaquim Carandell (Manlleu, 1994) és president de la Unió Esportiva Tona. De fet, va accedir al càrrec amb només 21 anys, després que li proposessin assumir la direcció d’un club que ja comptava amb el patrocini principal de l’empresa familiar, Benito Urban, dedicada a fabricar mobiliari urbà: parcs infantils, bancs, fanals, reixes i tapes de claveguera, entre molts altres productes. "Per innocència i inconsciència", admet, va acceptar el repte mentre estudiava ADE a Barcelona, tot i assumir que tenia al davant una forta responsabilitat. Malgrat tot, la seva implicació amb el club i el vincle emocional amb el poble on viu des dels deu anys el van empènyer a agafar les regnes d’una entitat que aleshores militava a Primera Catalana. Una dècada després, el Tona acumula quatre temporades a Tercera Federació, la cinquena categoria del futbol estatal, i ja s’ha consolidat com el primer club de la comarca d’Osona.

L’etiqueta d'“el fill de” –per la vinculació empresarial– va pesar de bon principi, però Carandell va voler desfer-se’n des del compromís amb l’entitat. De fet, va deixar de jugar amb el filial i va fundar un tercer equip a l'última categoria per evitar conflictes d’interès. Això li va permetre treballar des de dins amb més llibertat i guanyar-se el respecte. Des d’aleshores, ha intentat projectar un model de club rigorós, arrelat al poble i amb una estructura professionalitzada: de cent espectadors per partit s’ha passat a uns quatre-cents, amb un pressupost que ronda els 200.000 euros. “Les ganes de guanyar no et poden fer perdre el cap: s’ha de saber aguantar l’equilibri”, afirma, conscient dels riscos econòmics que comporta liderar un club esportiu.

Tot i no sentir-se fatigat, no amaga que li agradaria trobar un relleu amb la mateixa dedicació. “No penso deixar mai tirat el Tona. Soc qui soc gràcies al club. Però tampoc espero ser encara president d’aquí a vint anys”, confessa.

Més enllà del Tona, Carandell analitza el futbol català amb una mirada crítica. “Costa veure camps d’aquestes categories amb gent. Vas a ciutats com Badalona o l’Hospitalet i hi ha un miler d'espectadors”, argumenta. També considera que el sistema de subvencions està trencat, amb institucions desconnectades de la realitat dels clubs petits i una competència ferotge per recursos escassos. Per això, defensa que cal més implicació institucional i que el suport del teixit empresarial és vital, però insuficient si no hi ha canvis estructurals.

Del Tona al Barça?

El futur? No amaga la voluntat de liderar projectes més ambiciosos, sigui en clubs o en àmbits federatius, tot i que encara ho veu lluny: “Això m’està servint per formar-me”. Sap que dirigir equips humans –tant en l’àmbit esportiu com empresarial– és la clau. I, entre línies, deixa anar el seu gran anhel: “Jo soc soci de l’Espanyol, però vull ser president del Barça”. Una frase que, lluny de sonar contradictòria, il·lustra una història familiar: “El meu pare em va fer soci del Barça de ben petit perquè no volia que patís el que ell ha patit amb l’Espanyol”. Malgrat tot, la família també va acabar comprant carnets del club blanc-i-blau. Però ell ho té clar: és del Barça i li agradaria treballar per l'entitat blaugrana.

En tot cas, sap que aspirar a la llotja blaugrana implica assumir el risc que molts altres han viscut: acabar assumint responsabilitats legals, penals o judicials. Però no descarta res. Si una cosa ha demostrat és que la seva ambició no té sostre. Mentrestant, al Tona, apostarà per fer-lo créixer des de la base i, a curt termini, per fer somiar un poble de 8.500 habitants amb un possible ascens a Segona Federació, la quarta categoria del futbol estatal.