Sí a Xavi, però a contracor
El gat de Schrödinger, ja esquarterat, ha canviat la capsa cruel dels darrers mesos per un taüt directe al crematori. Després d’uns llimbs eterns, comença, per fi, el mandat real de Joan Laporta, amb una decisió que ha de marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’equip i del propi club, per recuperar la seva capacitat d’atracció com a marca. El president no ha tingut cap més remei que passar a l’acció abans de trobar-se el vestidor enfonsat irreversiblement i posar en perill la lleva de futbolistes que garanteix que el Barça té futur. Abandonat el paraigües de Koeman, ara Laporta n’estrenarà un de nou: algú desitjat per gairebé tots al seu voltant menys per ell. Abans de reprendre-hi el contacte fa uns vint dies, Laporta li infligia la llei del silenci, castigat per haver treballat amb un altre candidat quan ell ni tan sols havia decidit presentar-se a les eleccions i no tenia cap pla a seguir.
Fins fa poc s’havia fet un tip de dir que no el veia prou preparat per assumir el repte i ara, a contracor, Xavi s’ha convertit en la seva aposta. Això no és pas un “Benvingut, Xavi!” amb ulls lluents, confeti i cava en fresc a Luz de Gas. És més aviat una mirada desafiant de western i un murmuri desganat: “No volies pols? Doncs apa, aquí tens l’era!” No deixa de ser una maniobra intel·ligent, perquè si a Xavi no li surten prou bé les coses, Laporta tindrà la coartada dels seus dubtes públics i, si és un èxit, haurà estat ell qui haurà près el risc de donar-li l’oportunitat quan tot just sortia de l’ou a Qatar. Passi el que passi, el president no s’esquitxarà de la manera que s’hauria pogut tacar si hagués triat una figura que no generés tan consens i fos una dèria personal. Aleshores, sí que no hi hauria cap escut per protegir-se.
Arribats a aquest punt, encara que el relleu de Koeman s’estigui produint quatre mesos tard i s’hagi estirat l’agonia de l’heroi de Wembley com una pel·lícula de mal gust, s’ha de celebrar que s’obri un nou horitzó al club després d’una caiguda lliure que no s’havia aturat amb la victòria de Laporta. L’herència esportiva rebuda de Bartomeu és una necrològica del model futbolístic que un dia va definir el Barça i la urgència per buscar-ne la resurrecció ja no podia ser més evident. Amb Guardiola lligat al City, difícilment pot haver-hi algú més lògic que Xavi per intentar reconstruir les idees que es van deixar morir mentre es banalitzava el nom de Johan Cruyff. Xavi ho porta a la sang, confieu-hi d’una vegada, però feu-ho de debò.
