“No sé com ens hauríem adaptat al bàsquet actual”
L’Olímpia de Milà i el Barça reediten un dels mítics duels dels anys 80
BarcelonaAndrés Jiménez és un exjugador de bàsquet humil. Ni tan sols recorda on té guardada la medalla de plata dels Jocs Olímpics aconseguida a Los Angeles 1984. Però el sevillà va ser un dels grans protagonistes dels mítics duels del Barça contra l’Olímpia de Milà de fa unes dècades. “Els anys 80 signifiquen l'època daurada. La paraula orgull em ve al cap quan repassem aquella trajectòria. Tinc la sensació que vaig fer una feina molt honesta i crec que va servir d'alguna cosa. Vaig posar el meu granet de sorra perquè el bàsquet creixés i esdevingués l'esport que és ara. Recordo partits en què la cua d'aficionats feia dues voltes al pavelló per intentar entrar”, diu a l’ARA.
El Barça i l’AX Armani Exchange de Milà comparteixen el lideratge de l’Eurolliga, on només han perdut un partit. El partit d’aquest dijous (20.30 h, DAZN) al Mediolanum Forum servirà per rememorar una rivalitat històrica que va néixer als anys 80 i que va tenir el seu últim episodi a les semifinals de la temporada passada, disputades a Colònia. “El Barça va apostar per mi per guanyar. Que un equip que havia guanyat alguna Lliga esporàdica passés a dominar el bàsquet amb quatre títols de Lliga consecutius va ser espectacular. Vam guanyar la Korac perquè aleshores encara no disputàvem la Copa d'Europa de manera habitual. Després vam passar a disputar-la cada any”, assegura Jiménez.
L'aler va compartir vestidor amb jugadors tan carismàtics com Epi i Nacho Solozábal. El seu tarannà era molt casolà. “Nosaltres érem gent molt plana i discreta, no sé com ens hauríem adaptat al bàsquet actual. Les estrelles que nosaltres admiràvem també eren així. Jordan, Bird i Ewing no anaven fent-se selfies com fan els jugadors d’ara. Era una altra història, era gent humil que pensava en l'equip”, diu.
Aprofitant el partit d’aquest dijous, DAZN està emetent un documental que entrevista alguns jugadors d’aquella mítica rivalitat. “Jugar contra el Barça sempre era una motivació especial. Havíem d'augmentar el nivell d'esforç propi per assolir la victòria. Havíem d'estar preparats, no només perquè eren durs, sinó perquè tenien alguna cosa especial”, explica Dino Meneghin. “En aquella època el Milà era un equip de moltíssima qualitat, eren molt bons. La prova és que tenien una superestrella de la NBA com Bob McAdoo”, argumenta Ferran Martínez.
“L'espineta d’aquella època són les finals de la Copa d'Europa que vam perdre. No ho veig com una cosa negativa, però lògicament m'hauria agradat poder tenir aquest títol. Estava en un equip gran per aconseguir títols així, i vam estar-hi molt a prop. Vaig aconseguir set Lligues i això és un orgull… Fins i tot hi va haver aquella final contra el Panathinaikòs, la del tap il·legal. Hauria pogut retirar-me amb aquest trofeu, però tot i no tenir aquest premi estic content. A Europa se'ns respectava molt i pràcticament érem fixos a la final. Crec que el Barça, que venia de no ser un assidu a la final four, s'ha de sentir orgullós d'aquella etapa”, analitza Jimix.
Una gran evolució
Quan Aíto va decidir reconvertir el jugador de Carmona en un aler, el bàsquet va fer un salt decisiu en la seva modernització. Aquesta nova posició va obligar el Madrid a passar-se anys i anys buscant un anti-Jiménez: Spriggs, Alexis, Rogers, Frederik… “Passar a jugar d’aler va ser molt complicat per a mi. Encara que donava resultat a l'equip, era polèmic i a mi em costava. Jo venia de jugar de quatre, tant als meus anteriors clubs com a la selecció. Tot i que era versàtil, no era un jugador exterior. El meu joc lluïa menys, però l'equip aconseguia alguns avantatges tàctics. El Madrid havia de destinar un estranger a la meva posició i això ens permetia apostar per jugadors interiors. Això ens va donar avantatge", recorda el mític dorsal 4 del Barça.
La metamorfosi tàctica no va ser senzilla. "A mi em va costar adaptar-m'hi perquè jo em trobava molt còmode jugant de quatre. Hi havia molts partits de Lliga en què havia de defensar jugadors més baixets, i em generava dificultats. Això va influir en les meves estadístiques i els meus guardons individuals, però no m'importava perquè veia que era útil per a l'equip. Suposo que ens va servir per guanyar, que en part va ser gràcies a aquesta innovació tàctica. A la selecció oferia una versió més amena i atractiva. Al Barça lluitava pels rebots i buscava jugar d'esquena contra jugadors amb menys centímetres”, resumeix Jiménez.