La gran llegenda del Barça que s'ha passat a dibuixar còmics
Andrés Jiménez reviu la seva exitosa carrera amb un llibre ple d'il·lustracions fetes per ell
BadalonaQuan era un marrec, Andrés Jiménez passava les hores fullejant els tebeos i els còmics que el seu avi venia en un quiosc de Carmona (Sevilla). L’única premissa era no obrir-los gaire perquè semblessin nous i es poguessin vendre sense problemes. Aquella passió per les il·lustracions no va desaparèixer mai i uns anys després es va llançar a realitzar les seves pròpies creacions.
Jiménez va canviar Carmona per Badalona, ja que va fitxar pel mític Cotonifici (1978-83). “A Carmona no es jugava gaire a bàsquet, però jo era alt. Quan tenia 13 anys ja feia 1,97 metres d’alçada. Em vaig inscriure a una de les operacions Alçada que feia la Federació Espanyola i em van seleccionar per fer una concentració de 15 dies a Càceres. El meu informe, que deia que era voluntariós, però que no sabia jugar gaire a bàsquet, va anar donant voltes. Dos anys després, quan ja estava desanimat i volia deixar el bàsquet, dos directius del Cotonifici em van fer una proposta”, recorda.
La seva gran sort va ser coincidir amb Aíto García Reneses, un entrenador amb una visió privilegiada per detectar el talent abans que la resta. “Vaig aterrar al millor lloc possible perquè el Cotonifici necessitava formar jugadors joves”, diu Jiménez. Durant anys, el sevillà va compaginar el bàsquet amb les seves creacions. “Sempre m’ha agradat dibuixar. Quan vaig arribar a Badalona, no vaig seguir els meus estudis a l’Escola Industrial, que en aquell moment estava una mica abandonada. Em vaig assabentar que l’Escola d'Art Pau Gargallo ofertava estudis d’arts aplicades. Vaig entrar a publicitat i disseny i vaig veure que em sortia bé”, recorda.
Fernando Martín, que sempre el veia dibuixant durant les concentracions de la selecció espanyola i sabia que era un gran fan d’Astèrix i Obèlix, el va batejar com a Jimix. Jiménez va jugar al Joventut durant tres temporades (1983-86). “Quan jugava a la Penya vaig arribar a fer campanyes publicitàries, però quan vaig arribar al Barça em va començar a costar trobar el temps necessari per dibuixar. Viatjàvem molt i els partits eren molt intensos. Durant dos anys vaig mantenir una tira setmanal de còmic, però després ho vaig deixar durant 20 anys”, confessa.
“Va ser fa pocs anys que vaig recuperar la passió. Quan vaig tornar a tenir temps lliure, m’hi vaig llançar de cap”, reconeix. Ara ja no es mou sense la seva tauleta, un instrument que li permet dibuixar en qualsevol lloc. Després d’iniciar una col·laboració mensual amb la mítica revista Gigantes del Basket, Jiménez ha fet un pas més i ha creat el seu propi còmic. Mi loca historia del básquet (Valnera Gráfica), que es presenta dimecres a Barcelona, inclou tres parts: una autobiografia, la seva particular visió de la història de la humanitat i el diari de Los Angeles 1984. Aquell és el seu gran èxit esportiu, ja que es va penjar la medalla de plata en uns Jocs Olímpics.
Una retirada culer
Jiménez és una llegenda tant a Badalona com a Barcelona, on té el dorsal 4 retirat al Palau Blaugrana. “Quan vaig començar a jugar a bàsquet feia de pivot, però a poc a poc em vaig anar recol·locant. Després de ser el millor aler pivot d’Europa durant dues temporades, Aíto em va proposar jugar d’aler. No va ser un canvi senzill. Vaig passar de ser una referència a fer una cosa que no sabia fer. No jugava amb la mateixa seguretat i vaig haver d’aprendre recursos nous. Personalment, a mi no m’anava bé, però a l’equip sí i a mi això era el que m’importava. El Reial Madrid va tenir molts problemes i havia de gastar una plaça de jugador estranger per a la meva posició, fet que debilitava el seu joc interior”, explica.
Tot i que mai va poder guanyar la Copa d’Europa, Jiménez guarda un gran record de la seva etapa a Can Barça (1986-98). “Vam guanyar molts títols i vaig poder retirar-me quan encara estava en condicions de seguir jugant. Hauria pogut fitxar per altres equips, però vaig preferir que el meu últim partit fos amb la samarreta del Barça”, aclareix. D’anècdotes en té per omplir un carro. “Quan jugàvem a Grècia sempre teníem problemes. Quan quedaven 10 segons per al final, els jugadors de la banqueta començaven a marxar cap al vestidor. Quan sonava la botzina final, els cinc jugadors de la pista i Aíto García Reneses començàvem a córrer perquè ens llançaven de tot: des de monedes fins a cadires”, assegura.