La gran pionera oblidada de l'esport català
Nina Pont, que va fer història als Estats Units, presideix un engrescador projecte a Manresa
ManresaFormada al Grup Esportiu Badia Solé i al Sant Francesc de Manresa, Nina Pont va trencar tots els motlles quan tan sols tenia 18 anys. La manresana va marxar l’any 1985 als Estats Units, on es va convertir en la primera esportista catalana en jugar a la lliga universitària. “Quan m’ho van dir, no m’ho podia creure”, diu. Les seves dues temporades a la Universitat Old Dominion van obrir una escletxa que ara s’ha convertit en una autopista. Cada any hi ha més de 300 jugadores de l’Estat que segueixen les seves passes.
“Jo vaig ser la primera a anar-hi. Evidentment, allò va servir per obrir portes, però ara ens hem passat de rosca. Moltes vegades és un negoci. Hi ha moltes agències que van a buscar noies molt joves i els prometen moltes coses. A mi m’agrada parlar amb elles i explicar-los bé tot el que significa una experiència així. Han de tenir clar a quina universitat van, si els convalidaran els estudis quan tornin... Crec que ens hem ofuscat molt amb el tema de marxar als Estats Units, però jo ara recomano que les jugadores s’ho pensin molt bé abans d'anar-hi. Aquí hi ha molt bon bàsquet. Marxar té coses bones i et permet viure una experiència, aprendre un idioma o estudiar una carrera, però no poden marxar a cegues”, analitza.
“Quan tenia 14 anys, em va fitxar el Comansi, on jugava Rosa Castillo, que era la meva ídol. Des de ben petita se m'anaven fent realitat tots els meus petits somnis. La selecció catalana, l’espanyola... A mi se m'anava complint tot molt ràpid. Els meus referents van ser jugadores que tenien molt bàsquet a la sang i que, sense fer massa soroll, tenien un sentit del bàsquet molt col·lectiu”, recorda. Un cop va retornar dels Estats Units, Pont va jugar en equips com el Lugo, el Masnou, amb el qual va guanyar la Lliga, el Manresa o el Reus Ploms.
Actualment, Pont presideix el Manresa CBF. “En poc temps hem aconseguit crear un club amb una personalitat molt clara. Som un club exclusivament femení. Molta gent encara ens confon amb el Baxi Manresa perquè compartim el Nou Congost, però som un club totalment independent, exclusivament femení. Tenim 24 equips”, presumeix.
El primer equip competeix a la Lliga Femenina 2, la tercera categoria del bàsquet estatal. “Organitzar la fase d’ascens va ser un encert perquè els aficionats manresans van respondre com jo no m'esperava. La connexió i la complicitat que es va crear van ser molt bones. Vam ascendir el primer equip a Lliga Nacional 2, que és un altre concepte de lliga. El que hem de fer ara és tenir tranquil·litat i fer bé les coses. Tenim molt clar que volem apuntar cap a la Lliga Challenge i preparar el terreny per d’aquí uns anys anar cap a dalt de tot, que és on hem d'estar. Si no es pot fer perquè les institucions i els patrocinadors no ens donen suport, haurem de recular. De moment, en aquests quatre anys hem aconseguit tot el que ens hem proposat”, explica.
“La tasca com a presidenta és molt complicada. Quan comences un projecte d'aquestes característiques tan específiques, on tots els equips són de bàsquet femení, és molt enriquidor. Hi ha moltes alegries, però alhora també et trobes molts entrebancs i moltes decepcions. És una lluita constant cada dia”, argumenta. El seu bagatge ha sigut de gran ajuda. “La meva experiència com a jugadora i professional ha sigut una bona combinació. El fet d'haver estat jugadora i haver estat a peu de pista m’ajuda a entendre molt les jugadores, els entrenadors i els directius. Com que m'he dedicat al món de la comunicació, al món comercial, això m'ha ajudat una mica a engegar el projecte. Tinc la sort de comptar amb una junta directiva molt implicada. Som com una família perquè on no arriba un, arriba l'altre”, assegura.
"Manresa, on es mereix"
“És cert que no hi ha gaires presidentes, però jo ho visc de manera molt natural. El gènere a mi tant me fa. A mi m’agrada parlar de persones. Intento que es doni suport a l'esport femení i crec que ens queda molt camí per fer perquè sovint no estem valorades com hauria de ser. Encara costarà molt, però el fet de ser una dona presidenta no el tinc massa present. Soc una persona que forma part d’un grup de treball en què tenim molt clar que volem tornar a posicionar la ciutat de Manresa on havia estat i on es mereix. De moment anem pel bon camí, però costa molts esforços”, resumeix.