"Vaig notar que em queien els pantalons": el testimoni més sincer d'Alba Orois

BarcelonaEls trastorns de conducta alimentària són cada vegada més habituals en la societat actual, més encara si parlem d'esportistes d'elit. Alba Orois, jugadora de l’Unicaja, ha decidit utilitzar el seu cas personal per fer pedagogia. La catalana va detectar el problema quan estava jugant a la Universitat de Maine. “Quan vaig marxar als Estats Units era el primer cop que sortia de casa. Esportivament, les coses van anar bé, però vaig detectar que alguna cosa no acabava de funcionar. Jo trucava constantment als meus pares, a la meva família, i recordo com si fos ahir un dia en especial. Estava parlant amb la meva mare i ella em va preguntar si estava bé, perquè em veia la cara més aixafada. Quan vam penjar, vaig agafar uns pantalons i tal com me'ls vaig posar, van caure. Llavors ja vaig començar a pensar que alguna cosa no estava anant bé. Em vaig anar fixant en cosetes que feia i vaig ser més conscient que moltes no eren normals”, diu.

“En aquell moment, no vaig demanar gaire ajuda perquè no sabia si era greu o no. Als Estats Units ens pesaven cada setmana. Vaig anar veient que anava baixant de pes i allò va ser un altre punt d’inflexió. Vaig fer una decaiguda mental molt forta i vam començar a estudiar la possibilitat de tornar i, quan vaig rebre una oferta del Joventut Badalona, va ser l’excusa perfecta. Realment jo volia estar a casa perquè no estava bé”, explica Orois, que actualment competeix a la Lliga Femenina Challenge, la segona categoria del bàsquet estatal.

Orois es va posar en mans dels especialistes. “Vam buscar hospitals de dia, llocs especialitzats en trastorns de conducta alimentària i vam recórrer a un psicòleg especialitzat, que em va recomanar fer una aturada temporal. Jo al principi no ho veia clar perquè el bàsquet era el que realment m’omplia, però hi va haver un moment en què el meu cap em va dir que no podia més, que m'havia de centrar en mi, que no estava bé. No volia acceptar que no estava bé, però els especialistes em van aconsellar que aturés la meva carrera. Havia de fer una aturada perquè no podia seguir així”, reconeix.

“Quan estàs passant per un moment així, hi ha comentaris que no ajuden i que et poden afectar. La gent ho fa de manera inconscient, però les persones que estem passant un trastorn ho portem cap a un territori que no és el més saludable”, adverteix la base. Orois vol que el seu cas serveixi per fer pedagogia sobre els trastorns de conducta alimentària. “Hi ha molta gent que està passant per una cosa semblant i no n'és conscient. És molt important començar a reflexionar i no deixar les coses a l'aire. Hi ha molta gent que estima molt la malaltia i no volen ser conscients que es volen recuperar. A mi em va passar el contrari. Quan va arribar un punt de la meva vida en què estava molt malament, vaig ser conscient que necessitava fer un canvi i recuperar-me”, afegeix.

"És un hàbit"

Els esportistes d’elit són encara més vulnerables que la resta de persones de la societat. “Ens pensem que és normal que ens vulguem cuidar més, però hem de vigilar cada detall perquè hi ha comportaments que no són saludables. Jo vull compartir la meva història perquè, si hi ha algú que s'hi sent una mica identificat, prengui mesures. Com més aviat detectis un problema així, més aviat en sortiràs. Com més ho vas allargant, més costa sortir-ne, perquè al final és un hàbit”, resumeix.

Ari Magriñá, nutricionista esportiva, va compartir equip amb Orois i coneix bé el seu cas. “Hi ha diversos ítems que ens poden fer saltar l’alarma. Una de les coses és l’obsessió per menjar molt bé, massa net. Si et costa menjar en públic i et vas aïllant, també pot ser un altre símptoma. Un altre és el pes. Hi ha equips que utilitzen el pes com una mesura de control, i això augmenta el risc d’aquestes malalties. Creure que com menys pesis més bé rendiràs és un error. Quan les jugadores viuen fora de l’àmbit familiar, el risc encara és més elevat”, afirma.