18/04/2021

La profecia de la mare que no va voler avortar

L’any 1975 la selecció soviètica va guanyar la medalla de plata del Mundial d’handbol femení. Una de les seves estrelles era Rita Jasikeviciene, que poc després es va quedar embarassada. La jugadora va rebre pressions per avortar, però va decidir tenir la criatura i renunciar als Jocs Olímpics de Montreal. “Serà el meu fill qui em retornarà els Jocs Olímpics”, va anunciar. Tot i que la profecia semblava massa agosarada, es va complir i Sarunas Jasikevicius, el seu fill, va ser olímpic quatre vegades amb Lituània.

La carrera de Saras està plena d’èxits, com a jugador i com a entrenador. Com tots els grans competidors de la història de l’esport, el seu caràcter ha tingut una importància determinant. El tècnic del Barça ha escrit, amb la col·laboració de Pietro Scibetta, un llibre (Amb guanyar no n’hi ha prou) en què es despulla emocionalment per autodisseccionar una mentalitat 100% guanyadora. “Sempre m’ha agradat guanyar. Al bàsquet, gràcies als play-off, necessàriament s’ha de guanyar l’últim partit de la temporada. És fantàstic, creieu-me, perquè significa portar a la boca el gust de la victòria durant tot l’estiu, abans de tornar a començar des de zero i tornar-ho a intentar. No hi ha res com guanyar i m’hi vaig acostumar d’ençà que vaig fer-me gran, quan vaig entendre que el bàsquet s’estava convertint en una cosa molt important per a mi. Amb aquesta idea, la de guanyar, el meu cap ha barrinat cada detall del meu treball: tot estava dirigit, exclusivament, a pensar com arribar a la victòria”, diu.

Cargando
No hay anuncios

Quan buscava referents, Saras va admirar el joc de Mike D’Antoni i Juan Antonio Corbalán. “Eren bons, però massa formals. Sempre feien el que era correcte, no hi havia emoció en el seu joc. M’avorrien”, confessa el lituà, que es va enamorar de Magic Johnson i Drazen Petrovic. El croat es va convertir en la seva referència. “L’odiava perquè jo estimava el Zalgiris i ell sempre ens destrossava. Era massa bo. Ningú el podia aturar. No hi havia res a fer. No hi havia res que Petrovic no pogués fer amb la pilota a les mans. L’odiava i, alhora, intentava imitar-lo en els entrenaments. Volia ser tan bo com ell. Podia veure i veure els seus partits dotzenes de vegades. M’hi passava hores i hores”. Durant anys, Saras va millorar de manera malaltissa. “Només tenia una cosa al cap: convertir-me en el millor jugador”. Ho va aconseguir, però no es conforma, ja que ara ha traslladat aquesta obsessió a les banquetes.