Camins de roques pel passadís central

Periodista i entrenadoraEn aquest Mundial cada selecció ha trobat el seu segell, ja sigui per noms propis concrets o per dibuix tàctic, però la gran majoria s’han mogut sobre un model de joc paral·lel. La prioritat és clara i passa per no deixar que el rival es mogui per la parcel·la central. No importa si un equip manté l’aposta per un únic migcentre i dos interiors o si tira d’estructura amb doble pivot i mitjapuntes. No importa, tampoc, si es vol atacar des de la combinació o si s’aposta per un joc més aviat directe. I igualment importa poc si s’hi deixa a dalt dues referències o es fa amb una sola.

És a dir, no té gaire importància la forma perquè els objectius tàctics són idèntics entre rivals. Hi ha tanta densitat de futbolistes per dins que les recepcions curtes són impossibles, impliquen massa risc. Els pivots poden fer poca cosa més que venir a rebre per tornar la pilota de cara o obrir a banda al primer toc. Costa trobar línies de passada netes al passadís central, on s’acumulen múscul i paranys. El Brasil va asfixiar Colòmbia amb una posada en escena especialment ferotge en aquesta zona, amb Paulinho entregat en una primera fase que rematava Fernandinho per darrere. És un pla similar al que va portar Xile o Holanda a aniquilar la selecció espanyola. I, amb menys agressivitat i més sincronització, és el mateix que va fer somiar Costa Rica, Mèxic o Grècia.

Un nou talent sense pilota

No està sent un Mundial de migcampistes creatius. Detalls màgics a banda, Iniesta, Pirlo, Özil i Hazard han patit per fer-se notar en un escenari en què han acabat destacant més Luiz Gustavo, Mascherano, Witsel, Matuidi i Inler. Hi ha alguna excepció, casos de jugadors que viuen bé en la transició i fusionen totes dues condicions, com l’alemany Kroos, el mexicà Héctor Herrera i el nord-americà Bradley.

Hi ha tanta roca a la zona de construcció que el recurs d’emergència que ja és imprescindible són els laterals. Se’ls necessita ben amunt, oferint una sortida exterior clara que, a més, lligui bé amb l’últim bloc de l’equip. D’aquí que la responsabilitat dels laterals s’hagi ampliat i se’ls reclami que segueixin sent defenses i que siguin, a més, extrems.

Estructura horitzontal

Si es continua llegint el joc de porteria a porteria, es trobaran diversos sistemes freqüents al Brasil. El 3-5-2/5-3-2 o el 5-4-1 com a novetat, a més dels habituals 4-4-2, 4-3-3 o 4-2-3-1. Però si es fa l’exercici d’interpretar les estructures de banda a banda, s’acabarà topant amb una mena d’1-8-1. La banda pertany només als llargs laterals i per dins s’agrupen la resta, una barreja entre golejadors, passadors i homes-cobertura. Fins ara s’està imposant qui millor s’esglaona en aquesta ruta minada del passadís central. Qui troba més amplitud dins d’aquesta mirada vertical d’haver de seguir anant d’àrea a àrea.