El primer dia de la resta de la nostra vida
La il·lusió d’aquestes setmanes ja no ens la treu ningú. Estem tan contents que quan Mr. Chen, en una mostra de populisme -prefereixo que sigui això que no pas ingenuïtat-, va dir que convertiria l’Espanyol en el millor club de la Lliga, per un moment, ens el vam creure. Anem netejant deute a base de capitalitzar el club. Tots érem conscients de l’alt risc de desaparició que teníem i ara veiem el nou president i propietari com el salvador. Culte al líder. Amb l’americana de coll rodó, una serena elegància, la mínima expressivitat. Qui ho havia de dir! Allò que tant temíem -que l’Espanyol deixés de ser “nostre”- és ara la gran esperança. Érem un malalt terminal. Ens ha arribat un tractament experimental i ens hem revifat. De cop, han desaparegut els símptomes de la malaltia i sembla que el tractament funciona. No oblidem que és una medicina oriental encara no homologada. Per tant, el risc és gran. Però quan no hi ha res a perdre perquè sembla que està tot perdut, el risc no existeix.
Tenim president compromès. I també tenim el pla que des de fa anys demanava des d’aquest racó d’opinió perica. S’entén, no obstant això, que l’anterior consell no l’arribés a fer: l’únic pla possible era sobreviure. Cada dia era un calvari, un malson de deutes que amenaçaven l’existència de l’Espanyol. Ara, com a empresa (esportiva, però empresa) que som, tenim un pla: econòmic, esportiu i social. I la millor garantia del seu compliment és que qui l’ha de portar a terme s’hi juga els seus diners. El nostre fracàs seria la seva ruïna.
En el moment de començar aquesta nova vida, un record per a la meva pitjor vivència com a perico (i he viscut en directe dos descensos i dues finals europees perdudes als penals): l’assemblea del 2012. Aquell dia Oliveró, Genètica Perica i els seus animadors em van fer sentir vergonya de ser de l’Espanyol. Oliveró, el mateix que havia sigut responsable de l’àrea econòmica i després no va assumir cap responsabilitat de la ruïna del club. Els mateixos que són apolítics com aquell senyor de trist record que deia “haga usted como yo y no se meta en política”. Els mateixos que, incomplint un compromís, s’han venut les accions a última hora per fer un bon calaix. Ahir es va acabar el danisme: una gran notícia. Però ahir també es va acabar la possibilitat d’un Espanyol en mans dels “apolítics”. I aquesta notícia encara és millor.
Avui és el primer dia de la resta de la nostra vida. Gaudim-ne mentre duri. Com els protagonistes d’aquella gran pel·lícula francesa.