"Vaig arribar a passar por abans d'un partit"

BarcelonaEls esportistes d'elit estan acostumats a moure's entre l'èxit i el fracàs, una línia molt perillosa que pot posar en risc la seva salut mental. Jennifer Pareja, que està reconeguda com una de les millors jugadores de waterpolo de la història, no amaga la seva experiència més difícil. "Jo vaig arribar a passar por abans d'un partit. Els anys 2004 i 2008 ens vam quedar fora dels Jocs Olímpics i per a mi el 2012 era l'última oportunitat. Si no aconseguíem la classificació, jo m'hauria retirat sense fer realitat el somni que tenia des de petita. Recordo la nit prèvia al partit per accedir a semifinals, que era el que ens donava el bitllet olímpic. Vaig sentir por perquè significava quedar-me sense un somni pel qual jo i la meva família havíem lluitat molt. Aquella nit vaig enviar un missatge a les companyes de selecció demanant-los que ho donessin tot a l'aigua perquè jo sabia el que significava esperar quatre anys per tornar a tenir una oportunitat", diu l'olotina, que fa uns dies va participar al XVI Fòrum Olímpic - Memorial Romà Cuyàs.

Pareja, que actualment és la directora general de l'Associació d'Esportistes Olímpics (ADO), va trobar la seva pròpia recepta. "Per superar la por, vaig intentar repetir el patró que ens havia portat a l'èxit. Tot estava automatitzat i només calia repetir-ho. Ens vam classificar per als Jocs i és un dels millors records que tinc", avança.

"La mentalitat és el punt diferencial en l'alt rendiment. Arriba un punt en què els esportistes arriben al màxim del que poden entrenar i la ment passa a marcar la diferència entre guanyar i perdre. L'esport no s'entén sense la part psicològica. Jo la vaig treballar des de ben petita al CAR de Sant Cugat", reconeix Pareja, que fa set anys va marxar a viure fora de Barcelona.

El waterpolo és una disciplina molt exigent. "Tot i competir en un esport d'equip, cada jugadora té un treball psicològic individual que ha de fer. A més, hi ha una part que és grupal. La clau és compartir un objectiu. Quan no ens coneixia de res i acabàvem de ser onzenes del món, l'entrenador Miki Oca ens va fer escriure de manera anònima en un paper quin era el nostre objectiu en el següent Europeu. Totes vam escriure: medalla d'or. Allò ens va servir per entendre que totes ens havíem d'esforçar molt", explica Pareja.

La competència interna s'ha de treballar perquè els interessos individuals mai es contradiguin amb els col·lectius. "Cada esportista ha d'acceptar el seu rol. Si tothom l'accepta i és feliç, el grup creix molt. Quan nosaltres ho vam aconseguir, el canvi va ser evident. Hi ha moltes petites coses que són necessàries per guanyar, i s'han de posar en valor. Nosaltres érem tretze boges disposades a tot. Si Oca ens hagués dit que ens tiréssim contra una paret, ho hauríem fet. Vam donar la nostra millor versió", argumenta l'exjugadora.

"Un equip d'elit sense egos és l'equip ideal. Nosaltres ho vam ser i ho és la selecció espanyola actual, que es va proclamar campiona olímpica. Nosaltres vam canviar el nostre estil de vida per creure'ns que podíem tenir èxit", resumeix.

El vertigen de la retirada

Pareja té un palmarès que fa patxoca, ja que es va proclamar campiona d'Europa (2014), campiona del món (2013), subcampiona olímpica (2012) i subcampiona d'Europa (2008). "El meu vertigen més gran va arribar quan vaig retirar-me. Va ser el moment més dur, però també una lliçó. Crec que no ets conscient de com pots ser de forta fins que passa. No estava preparada i vaig haver de superar-ho com vaig poder. Vaig utilitzar totes les lliçons que havia après durant la meva etapa com a jugadora. A l'esport, quan caus, t'aixeques. A la vida has de fer el mateix. Vaig tocar fons, però vaig aprendre a ser resilient. Vaig haver de cuidar la meva salut mental.