Deu anys després, Europa encara n’hi deu una

Barcelona“Deu anys després, encara no he tornat a veure aquella final, no em porta bons records. Quan surten imatges no les miro, ja que és molt dolorós veure com un grup de jugadors que es deixen la vida en un partit com aquell no tenen recompensa”. Qui parla és Raúl Tamudo, un dels testimonis que van viure des de la gespa de Hampden Park una de les nits més cruels de la història de l’Espanyol. Aquest dimarts es compleix una dècada des que el Sevilla va privar els blanc-i-blaus, als penals, d’una Copa UEFA convertida ja en deute històric per a l’entitat espanyolista. Alguns protagonistes d’aquell duel, en què la sort va tornar a girar l’esquena a l’Espanyol, el recorden per a l’ARA amb amargor i una mica d’orgull.

“Estava molt nerviós, era el primer cop que podíem jugar una final així, que no sabíem si es repetiria mai més. Un espera un partit així tota la vida, era una responsabilitat per poder treure’ns l’espina clavada”, comenta Tamudo, recordant l’anterior final de la UEFA, perduda, també als penals, a Leverkusen el 1988. La de Glasgow també va tenir un desenllaç cruel, i això que l’Espanyol arribava a la cita amb un cartell impol·lut: dels catorze partits disputats, n’havia guanyat onze i n’havia empatat tres. No coneixia la derrota. “Les sensacions eren molt bones, teníem molta confiança, després d’haver eliminat equips com el Benfica o el Werder Bremen”, recorda Moisés Hurtado, una altra peça fonamental d’aquell equip, que també ha evitat “donar voltes” a una final que va viure amb doble regust amarg: la seva rigorosa expulsió per doble groga al minut 67 va afectar l’Espanyol quan millor se sentia.

El Sevilla havia començat millor, amb algunes aproximacions i un gol d’Adriano en una ràpida contra, però un Espanyol que combinava joventut i veterania, i que només formava amb un estranger d’inici, Pablo Zabaleta, va saber reaccionar i aixecar-se dels cops que va anar rebent. El desànim pel gol dels andalusos va durar ben poc, ja que Riera va igualar el marcador a la mitja hora. Amb l’extrem català per l’esquerra, Rufete per la dreta, De la Peña al mig del camp i Tamudo i Luis García en punta, a aquella generació no li faltava talent ofensiu. “Era un grup protagonista en el joc, que quan el deixaven es partia i atacava amb cinc homes”, rememora Moisés, a qui Massimo Busacca va enviar als vestidors després d’una falta a Kerzakhov que va canviar el signe del partit. “Es podria haver estalviat les dues grogues, no estava sent un partit agressiu. No m’imagino ara ningú carregant-se una final de Champions per dues faltes així. Era a l’Espanyol, contra un club gran no s’haurien atrevit”, es queixa el ja retirat migcampista, que va marxar als vestidors “amb molta ràbia i frustració”. “Et cau el món a sobre”, explica.

Jônatas va recuperar l’esperança

“L’expulsió va ser un punt d’inflexió. L’Espanyol havia sigut millor fins llavors, i vam acabar pagant l’esforç físic”, comenta Marc Torrejón, que va errar l’últim penal i que tampoc ha volgut tornar a veure aquell partit. La vermella va forçar l’entrada de Lacruz per Tamudo, que va abandonar el camp entre llàgrimes. “M’hauria agradat seguir sobre la gespa, no em vaig prendre bé el canvi, però Ernesto Valverde va prendre una decisió que calia respectar”, explica. Amb un home més, el Sevilla va ofegar l’Espanyol amb un setge que va durar fins a la pròrroga. Els andalusos van fer fins a set rematades en el quart d’hora final.

En una pròrroga sense De la Peña, Tamudo ni Coro, el noi dels miracles, i amb Pandiani -màxim anotador del torneig amb 11 gols- com a únic punta, els blanc-i-blaus van resistir les escomeses d’un Sevilla que va trobar premi a pocs segons del descans, quan Kanouté va fer el 2-1. L’afició espanyolista no podia contenir les llàgrimes, i encara que fins i tot des de la banqueta es donava el partit per perdut, una genialitat de Jônatas pocs minuts abans del final va permetre recuperar l’esperança. “En aquell moment vaig pensar que podíem guanyar la Copa”, recorda Tamudo. Als penals, Palop va brillar més que un Iraizoz que havia fet una gran UEFA -només havia rebut cinc gols en 14 duels- i una final amb diverses intervencions de mèrit. L’endemà, l’afició va rebre amb abraçades l’equip a Montjuïc. “Allò ens va ensenyar coses més importants fins i tot que un títol”, assenyala Moisés. Deu anys després, el futbol encara deu un títol europeu a un Espanyol que, amb projecte renovat, busca fer justícia a la seva història.